'Un efecto óptico': atrapats en unes vacances a Nova York (o Burgos)

Juan Cavestany dirigeix Pepón Nieto i Carmen Machi en una insòlita comèdia fantàstica

3 min
Pepón Nieto i Carmen Machi a 'Un efecto óptico'

Barcelona“És com si fóssim aquí però a la vegada no”, comenta Carmen Machi a Pepón Nieto durant les seves vacances en una Nova York inquietant que més aviat recorda Burgos “però una mica més gran”. En una altra escena de la pel·lícula Un efecto óptico, ja a la cartellera, la filla del matrimoni se sorprèn de la candidesa dels pares: “¿Però encara no us heu adonat que sou en una pel·lícula?” L'estranyesa i el qüestionament de la realitat són la constant d'aquest film desconcertant que dirigeix Juan Cavestany, franctirador de la comèdia d'autor i responsable d'obres inclassificables com Dispongo de barcos i Gente en sitios, a més de la sèrie de Movistar+ Vergüenza.

Tràiler d''Un efecto óptico'

Per Un efecto óptico li han plogut a Cavestany comparacions amb el surrealisme de José Luis Cuerda o els jocs narratius de Christopher Nolan. És lògic, si es té en compte que la història barreja ciència-ficció, loops temporals i el costumisme cañí d'un matrimoni de Burgos. “La història no és tan críptica com sembla –s'excusa–. Simplement es produeix una repetició d'uns fets. La filla els explica el mecanisme i que s'han de fixar en els detalls. Passa que no hi ha una solució evident a l'enigma, potser perquè l'enigma no és tal. No m'acaben d'agradar les pel·lícules trencaclosques com Memento, i no sabria com fer-les. Aquí hi ha una aparença de joc, però és més lliure i lúdic. I la solució no la troben els personatges ni l'espectador, la troba la pel·lícula”.

La pel·lícula condueix els personatges de Nieto i Machi per una Nova York que no ho és i els converteix en turistes del no res que vaguen mig perduts per una realitat tan estranya com familiar. És un comportament induït pel dispositiu narratiu d'Un efecto óptico però que en el fons no s'allunya gaire de la irrealitat que impregna l'experiència del turisme de masses al segle XXI, de la sensació d'estar obligat a passar-s'ho bé gairebé per decret. “És el missatge amb què ens bombardeja la societat de consum –apunta Cavestany–. Estem predeterminats a disfrutar com si participéssim en una competició invisible per veure qui s'ho passa millor i que s'ha accentuat amb les xarxes socials. I això és especialment clar en els viatges, en què el que es ven és una experiència que, tot i això, és difícil d'aconseguir i que no es pot comprar”.

Observant els turistes

Aquestes reflexions de Cavestany provenen dels anys en què va treballar com a corresponsal d'El País a Nova York i observava les onades de turistes que constantment visitaven la ciutat. “En realitat estan interpretant un paper –apunta–. Es posen la disfressa d'una roba més còmoda que l'habitual, es preparen el text llegint una guia que els diu com s'han de comportar i es desplacen a una localització estranya de la qual han de tornar amb un tresor d'experiència. Però està programat de tal manera que és molt difícil d'aconseguir”.

L'interès per la mercantilització de la felicitat connecta el treball de Cavestany amb un dels referents confessos d'Un efecto óptico: les fotografies de Martin Parr. De fet, el director assegura que les influències de la pel·lícula són més fotogràfiques que cinematogràfiques i cita com a exemple els treballs de Parr però també el d'altres fotògrafs de carrer com William Klein i Philip-Lorca diCorcia. “M'hi sento molt més identificat que amb l'humor i el surrealisme pel qual sempre em pregunten –diu Cavestany–. Per a mi el que faig no és surrealisme, que associo a Dalí i a imatges molt boges, sinó hiperrealisme, que té a veure amb una mirada molt concreta i profunda. És com mirar molt qualsevol cosa, que el seu significat comença a mutar. I quan et fixes en uns gestos i rituals es revelen mecanismes molt curiosos”.

Entre la televisió i el cinema

A Un efecto óptico també es pot identificar un discurs sobre la relació entre cinema i televisió a través de l'omnipresència al film d'una pantalla televisiva que de vegades s'incorpora a la narració de la història i fins i tot li proporciona un final feliç. La televisió també ha donat alegries a Cavestany, que amb les sèries Vota Juan i sobretot Vergüenza va aconseguir l'èxit que sempre l'havia esquivat en els seus projectes de cinema –no en els teatrals, perquè és l'autor del llibret d'Urtain–. Però assegura que la sèrie protagonitzada per Javier Gutiérrez i Malena Alterio va néixer com tots els seus guions de pel·lícules i que ell va ser el primer sorprès de la seva transformació en “un fenomen mainstream”. La clau, assenyala, és l'arribada “d'una nova televisió en què tenen cabuda productes més de nínxol” i al fet d'escriure els guions amb un altre director, Álvaro Fernández Armero. “Però segueix sense ser una sèrie per a tothom –diu–. A molts dels meus amics del món del cinema i els festivals, els sembla massa mainstream, i per a alguns espectadors normals és molt estranya”.

stats