LITERATURA

Els efectes devastadors de l’assetjament psicològic

El poeta i arquitecte Quim Español debuta com a novel·lista amb ‘Francesca’

“No crees el que vols. El personatge, la Francesca, té vida pròpia i és qui governa”, diu Quim Español (Girona, 1945). La protagonista de Francesca (Edicions de 1984), la primera novel·la d’aquest professor d’arquitectura i poeta, no s’esborra fàcilment de la memòria del lector. Òrfena de mare i amb un pare absent, viu en un lloc idíl·lic, una masia envoltada d’un bell paisatge, i amb uns avis molt cultes que se l’estimen molt. Té un gran talent per a la música i és feliç creant-ne amb el seu violí. Però tot es capgira quan entra com a segon violí a la Filharmònica de Barcelona i és víctima de l’assetjament d’un director d’orquestra mediocre. Español, que fa 40 anys que dona classes d’arquitectura, assegura que ha viscut molt de prop casos d’assetjament psicològic. “Els efectes són devastadors, les estranyes reaccions que provoquen als afectats són insòlites i més greus del que realment se sospita”, diu l’autor. La novel·la, però, no només gira a l’entorn de la música i de la destrucció que pot provocar l’enveja, sinó també sobre l’implacable pas del temps, el declivi familiar i la pèrdua de tot allò que crèiem que sempre estaria allà. “Hi ha l’odi al geni, la bellesa i la vellesa, i la decadència d’una família que és un reflex de la decadència d’una casta social”, assegura Español.

Francesca és el debut com a novel·lista d’Español, que va guanyar el premi Carles Riba amb Ultralleugers, el 1994, i els Jocs Florals amb 70 poemes, Nadir i altres nits, el 1998. L’autor confessa que va escriure la novel·la en tan sols quatre mesos i que mai va mirar el guió que havia escrit prèviament. La seva formació com a poeta però també com a arquitecte -fa molt de temps que dona classes sobre la construcció de la forma-, es plasmen també a la novel·la. “És un relat cronològic clar però hi he introduït alguns artificis, el que en cinema en diuen MacGuffins, punts cecs, personatges d’altres novel·les que s’infiltren, diàlegs entre el narrador i els seus personatges...” Reconeix que precisament fa allò que els teòrics literaris diuen que no s’ha de fer mai, com ara que el narrador sigui alhora un personatge. “Des dels 17 anys que escric poesia i aquesta obsessió meva per la poesia ha tenyit alguns fragments”, admet.

La música també ressona per tota la novel·la, una de les altres obsessions de l’autor. “Hi estic obsedit des de fa molts anys, vaig estudiar composició”, explica Español, que debuta com a novel·lista a punt de fer 75 anys: “Els arquitectes som homes d’acció, dibuixem i anem a les obres, però quan no podem actuar, patim i escrivim”, argumenta.

Sobre el seu pas a la novel·la, cita Paul Auster: “Necessitem desesperadament que ens expliquin històries, més que el menjar, perquè quan ens expliquen històries és una forma d’ordenar la realitat i d’il·luminar el caos de les nostres vides”. I afegeix: “És la catarsi de la tragèdia, que deia Aristòtil”.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF