El 'dream team' dels fotògrafs reclama un Centre Nacional

BarcelonaLa fotografia catalana i espanyola arrossega l’estigma de la germana pobra de les arts plàstiques. Coincidint amb la nova edició del festival PhotoEspaña -que del 2 de juny al 30 de setembre obrirà 86 exposicions de fotografia a Madrid-, prop de vint fotògrafs guardonats amb el Premio Nacional de fotografia, reunits en una plataforma, han reclamat la creació d’un Centre Nacional de Fotografia, una institució “que salvi el patrimoni visual, estimuli la creació contemporània i rellanci un sector molt castigat per la crisi”. Entre els signants del manifest hi ha Cristina García Rodero, Joan Fontcuberta, Alberto García Alix, Chema Madoz, Ramón Masats, Gervasio Sánchez, Cristina de Middel i Montserrat Soto. Es tracta d’una vella demanda a l’Estat i també a Catalunya.

A Madrid van fracassar els tres intents d’endegar l’equipament els anys 1995, 2008 i 2010. César Antonio Molina, ministre de Cultura entre el 2007 i el 2009, va arribar a presentar el projecte d’un Centro Nacional de Artes Visuales a la Tabacalera de Madrid, però el pla va quedar al calaix. A Catalunya, tres quarts del mateix: el Centre Nacional de Fotografia va ser un dels grans projectes que Ferran Mascarell va anunciar el 2015 durant la seva etapa com a conseller de Cultura. Mascarell va presentar el projecte traient pit d’unes xifres extraordinàries: un patrimoni de 35 milions de fotografies repartides en més de 323 arxius i un Centre Nacional a l’esplanada dels museus. Però dos anys després, el Pla de Museus presentat per l’equip del conseller Lluís Puig el va descartar –seguint un informe de Marta Gili, que aleshores era la directora del Jeu de Paume parisenc– perquè va considerar que ja hi havia prou centres dedicats a la fotografia i que el que calia era fer-ne més “difusió”. De tota aquella iniciativa n’ha quedat el Pla Nacional de Fotografia, que des de fa dos anys està paralitzat pel ball de titulars al departament de Cultura i per la pandèmia. Ara està a l’espera que la nova consellera de Cultura, Natàlia Garriga, es posi a treballar de ple.

Però ni des de la plataforma madrilenya ni diverses fonts consultades per l’ARA, no parlen de potenciar les exposicions, que ja són potents tant a Madrid com a Barcelona, sinó de fer més feina de portes endins. “El Centro Nacional de Fotografía no pretén ser simplement un museu, sinó un node dinàmic, obert a les col·laboracions amb la universitat i que generi projectes multidisciplinaris”, diu el manifest de la plataforma. A Laura Terré, comissària i membre d’aquesta plataforma i una de les expertes independents del Pla Nacional de Fotografia de Catalunya, li agrada més parlar d’un “observatori”. “Si no tenim un centre, cal tenir una mena d’oficina que coordini totes les accions que es porten a terme des del Pla Nacional de Fotografia. Seria ideal tenir un referent de centre, on es podrien prendre decisions i atendre aspectes que ara estan orfes –explica Terré–. No estem parlant d’un centre en què es programen unes activitats, això ja s’està fent, i l’activitat fotogràfica de Barcelona està molt bé. Malauradament, el centre és una inversió que necessita molts recursos però té poc cartell polític”.

Arxius en mans privades

Per al conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet, la funció principal d’un Centre Nacional de Fotografia és la patrimonial, amb una política activa d’assessorament als artistes i els seus hereus i de captació de llegats. “Hi ha molt patrimoni que cal conservar, i hi ha col·leccions que estan caient en mans privades”, diu Gollonet. No dona noms, perquè en alguns casos els hereus estan en negociacions amb les institucions, però sí que apunta que aquest perill afecta molts fotògrafs de les generacions dels anys 50, 60 i 70. Precisament a Canet de Mar els hereus d’Eugeni Forcano estan negociant amb l’Ajuntament la renovació del comodat de més de 300 fotografies que l’artista va fer al consistori fa deu anys amb la condició que li dediquessin una sala permanent a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner. Fonts coneixedores de la negociació expliquen que volen que l’acord inclogui una dotació econòmica per organitzar diferents actes coincidint amb el centenari de l’artista el 2026. Així mateix, des de l’Associació Amics d’Eugeni Forcano volen el suport municipal per crear un centre d’estudi i documentació de la família de l’artista.

D’altra banda, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya treballen per la “renovació” del dipòsit de l’arxiu de Francesc Català-Roca, que caducarà el 2022, tal com afirmen fonts del COAC. “Les autoritats no s’acaben de creure la fotografia. Hi ha centres nacionals d’arts escèniques i plàstiques, però la fotografia no acaba de tenir aquest reconeixement, i no són conscients que la necessitat de la fotografia potser és major, perquè els suports són molt fràgils”, lamenta Gollonet.

Una col·lecció de 2.000 obres

El Pla Nacional de Fotografia inclou nou línies de treball. Com diu un altre dels experts que en formen part, el fotògraf Jordi Guillumet, en els últims anys s’ha fet “moltíssima feina” en aspectes com el cens d’arxius fotogràfics de les demarcacions de Girona i Tarragona. En canvi, el Centre Nacional de Fotografia va quedar aturat i l’entrada de la fotografia als estudis universitaris és una qüestió “molt complexa” que requereix més feina.

Una altra línia que ha tingut més recorregut són les adquisicions per nodrir la Col·lecció Nacional de Fotografia: des del 2015 s’ha invertit 1 milió d’euros en l’adquisició de 2.451 obres de 115 artistes. Les compres es fan a través de convocatòries púbiques i la presència d’homes i dones i d’artistes vius i morts són paritàries, segons expliquen fonts del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que coordina el Pla Nacional de Fotografia i el portal de fotografia catalana Alabern. Malgrat tot, com diu Terré, queden pendents de desenvolupar aspectes com la creació de beques per potenciar la recerca i la coordinació amb les universitats i entre arxius.

Gollonet afirma que els grans museus supleixen la mancança d’un centre nacional de fotografia, però Terré creu que no és el mateix, perquè hauria de ser “independent”. “No pots estar en una institució com el MNAC, que té els seus problemes i que porta una línia de fotografia determinada”.