Canamunt.- Com succeeix a cada edició, els autors sembren la llavor i els directors la reguen i la fan créixer. Alguns cops el dramaturg fa les dues funcions i la criatura camina de la mà del seu progenitor sense sortir del camí traçat. Alguns altres, la majoria, l’escriptor deixa en adopció la seva creació sense condicions, amb la qual cosa la genètica es perd durant la singladura. Val a dir que en la immensa majoria dels casos la suma dels talents és sempre positiva, com si el text esperonàs la imaginació del director multiplicant les possibilitats de gaudi per part dels espectadors que omplen un dijous rere l’altre els cinc bars que ofereixen les funcions del Teatre de Barra. Així. Ple de gom a gom per a les cinc racions de cabaret de Canamunt. Per l’ordre que les vaig veure les contaré.
‘Maybe this Time’, de Miquel Àngel Raió. Tragicomèdia musical interpretada per Joan Miquel Artigues i Conchi Almeda, dirigida per Lluqui Herrero. Apunta molt amunt. Referències argumentals al Cabaret de Bob Fosse. La directora ho ha camuflat, si més no estèticament, donant-li un punt més de provocació amb un tirabuixó arriscat. Aquesta circumstància ha fet que el protagonisme argumental, que hauria d’haver estat compartit, quedàs descompensat cap al personatge que interpreta Artigues, un personatge que ja tan sols amb el seu aspecte i des del primer minut de la funció té una força tan aclaparadora que fa innecessària la sobreactuació. Quan ambdós estan realment en escena augmenta el nivell de qualitat que ja tenia sobre el paper.
‘El penúltimo cuplé’, d’Ivo Erasmo, qui també exerceix de director, interpretada per Pedro Orell Melian i Miquel Àngel Torrens. Comèdia. Clavats els dos personatges. El primer beu de les fonts ‘marxistes’, més concretament de Groucho, passat pel sedaç Orell, que el converteixen en una combinació explosiva. Per la seva banda, Torrens li fa una rèplica, que en aquest cas seria una ‘dúplica’, antològica, personal i intransferible, encara que podríem trobar algunes referències argumentals sobre el paper, que no desvetllaré per no fer un spoiler. Ivo Erasmo ha fet més incidència en el com que en el què, i l’ha encertada.
‘El cel pot esperar’, d’Eder Mol, que dirigeix a quatre mans amb Pablo Valera, interpretada per Aina Frau i Marilena Villalonga. Sens dubte, la més difícil en tots els sentits. El programa de mà parla de tragicomèdia, però és clar que es tracta d’un melodrama en tota regla. Hi ha alguns moments que potser inclouen algunes gotes d’humor, si bé tot plegat és un fresc patètic, agosarat, valent…que et deixen glaçat aquell somriure que havies dibuixat.
‘Cabaret Sauvage’, de José Artero, dirigida per Vicka Duran i interpretada per Marina Domínguez i Àlex Tejedor. Drama. I més coses en el temps del ‘Me Too’. Originalment, també s’havia inspirat en els personatges que havia creat Bob Fosse que ha evitat, segurament, una mica obligada pel canvi de protagonista masculí. Benvingut el canvi, no tant perquè hagués estat millor o pitjor, però senzillament hauria estat, de ben segur, una altra obra. Dura, ben contada i millor interpretada i el descobriment, per la meva banda, d’una actriu i cantant de la qual estic segur que sentirem a parlar.
‘Cocotte Jolie’, de María Cristóbal Otxandio, dirigida per Luca Bonadei i interpretada per Aina Compte i Lina Mira. Lina Mira i Aina Compte. Tragicomèdia, Diu el paper, però tot i que conta la història d’un funeral i l’herència rebuda, som davant una comèdia esbojarrada, que ja no ho pot ser més. Qualificar-la de divertida seria un eufemisme. És molt difícil riure tant i tants cops en tan poc temps. Elles dues no poden estar millor, fins al punt que la sensació és que s’ho passen millor elles que el respectable, i mira que és difícil.
P.S. Crec que mai no hi haurà hagut tanta competència per decidir la millor actriu i el millor actor.
