PalmaA la pregunta que segurament molts ens feim en veure una òpera o una obra de teatre, si li
agradaria a l’autor la lectura, versió o adaptació de la seva obra, en el cas d'Els ocells la resposta
més probable és que Aristòfanes al·lucinaria. Al·lucinaria per no poques raons, però sobretot quan
veiés que passats dos mil cinc-cents anys la condició humana no ha canviat ni poc ni gens i que la
seva extraordinària paròdia no ha perdut ni vigència ni actualitat. Però també per la feina de Joan
Yago, encarregat de la dramatúrgia, i sense oblidar ningú, ningú, del seu equip per dur-ho a terme.
Des de la concepció estructural fins a l’espai sonor que signa Guillem Rodríguez, amb l’ajuda d'Arnau Vallvé, o l’escenografia, el vestuari i la il·luminació, a càrrec d’Albert Pasqual. Tot aquest
imaginatiu esforç ben segur que deixaria Aristòfanes bocabadat, però quan veiés aparèixer sobre
l’escenari el Puput de Xavi Francés se li desencaixaria la mandíbula i no li tornaria al lloc fins
passats noranta minuts, que són els que dura l’obra que dirigeix Israel Solà i, a més del Puput,
interpreten els no menys calòrics Pep Ambrós, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López.
La Calòrica ha fet cim pel que fa a creativitat, imaginació i perspicàcia. A Els ocells de Yago/Solà
tot funciona amb precisió i no és senzill, perquè hi ha tants canvis de vestuari com personatges
van apareixent sobre l’escenari. Una perfecta metamorfosi de tots els protagonistes en lluita
permanent amb la seva caracterització anterior que sembla impossible millorar. Error. Si un és bo
l’altre és millor, com també ho són les entrades i sortides dels protagonistes que marquen un ritme
fluït i sense treva. El text impecable i implacable, a sobre intel·ligent i divertit, molt divertit, que ho
converteix tot plegat en un collage que d’alguna manera configura un retrat molt realista i al mateix temps una gran caricatura de la història de la humanitat.
