Les dones i els mestres

Bernat Nadal (Manacor, 1950) acaba de publicar Camille, un llibre de poemes centrat en la figura (tal vegada en el fantasma) de l’escultora Camille Claudel

Bernat Nadal (Manacor, 1950) acaba de publicar Camille, un llibre de poemes centrat en la figura (tal vegada en el fantasma) de l’escultora Camille Claudel, que va acabar els seus dies ingressada en un sanatori mental i que va haver de dur damunt seu, fins i tot més enllà de la mort, l’ombra feixuga de qui va ser el seu mestre i amant, el també escultor Auguste Rodin. Camille va merèixer el premi Agustí Bartra Ciutat de Terrassa de poesia i ha estat publicat pel segell lleidatà Pagès Editors. Citats a la imprescindible llibreria Món de Llibres, de Manacor, el poeta mira cap enrere sense ira però amb memòria, i cap endavant amb la confiança en una obra sòlida i ben feta.
—Tota escriptura és sempre experimental –afirma, com si hagués arribat amb aquesta idea dins el cap–. A la meva poesia no faig experiments de composició, però sí d’altres tipus. A Camille, per exemple, he volgut escriure com si fos una dona, expressar-me des del punt de vista d’una dona. Una dona forta, que, tanmateix, sucumbeix a la seva tragèdia personal.
Bernat Nadal es desdobla, en efecte, no tan sols en la protagonista del llibre, sinó també en altres dones: la segona part del llibre, “Lletres a Camille”, són poemes que diverses corresponsals dediquen i remeten a Camille Claudel a través de la imaginació de Nadal: Virginia Woolf, Mercè Rodoreda, Safo de Lesbos, Elisabeth Bishop, Anaïs Nin, Sylvia Plath. A l’epíleg, una altra dona, Laura Borràs, escriu (just abans d’esdevenir consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya) que hi veu un exercici de “transvestisme poètic”.
—He llegit sobre Camille Claudel després d’haver acabat el llibre: el que jo volia era escriure poemes a partir del que em suggeria la seva obra i el que sabia de la seva vida, no fer-ne la biografia. Tornant al que dèiem dels experiments, em va tranquil·litzar molt escoltar una xerrada de Seamus Heaney a la qual vaig poder assistir, fa uns anys, a la Universitat de Coimbra. Heaney recordava que només un cinc per cent dels experiments científics acaben arribant a bon port, és a dir, a ser útils, mentre que tota la resta són provatures fallides. I en literatura podem suposar un percentatge semblant, o més baix encara, d’encerts. És una mica absurd obsessionar-se per ser originals o moderns. Les passions humanes són les mateixes des de fa almanco tres mil anys, i n’hi ha prou de llegir L’Odissea per comprovar-ho. Em va agradar molt que Heaney digués que la vertadera feina del poeta consisteix a mirar el món, filtrar-lo a través d’un mateix i, finalment, contar-lo. Això és tot. L’originalitat, si n’hi ha, ja vindrà després.
—Segurament –li dic–, vindrà, si ve, a través de la forma. Diria que hi ha una preocupació formal en els teus poemes cada vegada més explícita, més visible.
—És que vaig començar a escriure sense saber-ne pràcticament res, de la forma poètica. Mira, quan era jove em causaven fins i tot un cert rebuig els poetes de l’Escola Mallorquina. Els veia això, una gran preocupació formal, versos i estrofes molt ben construïts a la manera clàssica, però unes passions que, més que humanes, semblaven quasi vegetals: Costa i Llobera s’extasia davant un pi o una fondalada. Jo m’hi sentia molt lluny, de tot això. Més endavant, naturalment, m’hi vaig reconciliar: l’Escola Mallorquina ens aporta aspectes culturalment molt importants, referents a la tradició literària, a la mateixa forma i, per descomptat, a la llengua.
—En aquesta reconciliació degueren tenir un paper important altres escriptors que has tractat personalment i que has reconegut com a mestres teus, com en Blai Bonet i en Miquel Àngel Riera.
—Varen tenir un paper fonamental –afirma amb tota convicció–. En Blai i en Miquel Àngel, sobretot, perquè els veia molt sovint i vàrem passar moltíssimes hores xerrant, compartint i comentant lectures. Però també en Guillem d’Efak, que potser no em va fer tant de mestre de poesia però sí de vida. O, més a distància, però també amb un pes molt important, en Josep M. Llompart i en Jaume Vidal Alcover. I un home que no voldria deixar d’esmentar, mossèn Jaume Serra, que ens deia, a mi i a altres joves de l’època: “Si no us puc fer cristians, us faré persones”. I ens donava a llegir Bearn, d’en Llorenç Villalonga, i ens presentava o ens posava amb contacte amb personatges com n’Antoni Mus, com en Bernat Vidal i Tomàs, com en Francesc de Borja Moll...
A Bernat Nadal l’entusiasma donar testimoni de l’agraïment que sent per les persones que han cregut en ell. I contar-ne anècdotes:
—En Llompart, jo solia visitar-lo a l’editorial Moll, al pis de la Torre de l’Amor, i era extremament amable amb mi i amb tots els joves. Em deia: “quan m’has de dur un llibre per publicar?”, i crec que li vaig respondre bé: “quan en faci un de bo”, perquè jo escrivia molt, però sabia que encara em faltava també molt per aprendre. Una vegada, amb altres jovenots de Manacor, el vàrem engatar. Ell feia de jurat dels premis Ciutat de Manacor, juntament amb en Jaume Vidal Alcover i algú altre, i ens varen deixar ser presents a les deliberacions, un privilegi per a nosaltres. El cas és que ells debatien sobre els originals presentats, que si aquest m’agrada a mi, que si aquest t’agrada a tu, i quan en Llompart va buidar la seva copa nosaltres la hi tornàrem a omplir, amb un licor d’ou que es deia Advocaat, i així unes quantes vegades. I quan varen acabar de discutir i varen anar a aixecar-se de les cadires, en Llompart va dir: “Estic marejat”, i es va haver de tornar a asseure una estona... Després hi havia en Blai, que va estar enamorat de mi una temporada, i això feia que digués coses exageradíssimes que a mi em feien empegueir, com una vegada que en un acte va amollar que Mallorca havia donat només dos grans escriptors, en Ramon Llull i en Bernat Nadal. Jo me volia fondre de la vergonya. En tot cas, aquesta generació va ser extraordinària. Jo dic que eren uns predicadors, en el sentit que havien estat educats en el nacionalcatolicisme, i varen fer una cosa molt difícil, que va ser reconduir aquesta educació cap a una dedicació plena i immensament generosa a fer país, sense guanyar-hi res, només perquè creien en un futur millor per al país i per a la cultura. I els directament beneficiats vàrem ser nosaltres, els que vàrem tenir la sort de tractar-los quan érem joves, però també totes les generacions que heu vingut després... No els podrem agrair mai prou tot el que varen fer.
—Sens dubte. I amb en Guillem d’Efak? Deies que potser et va fer més de mestre de vida que de poesia.
—Vull dir que érem molt amics, quan jo anava a Barcelona solia romandre a ca seva. Una vegada hi vaig arribar i era justament el dia que va néixer en Guillem d’Efak petit, el seu fill, i jo li vaig dir: “Home, m’ho haguessis dit” i ell em va respondre: “No l’he tingut jo, l’infant! També puc estar per tu!” Hi havia molta confiança, però curiosament a ell no li mostrava els meus originals. Parlàvem de literatura, sí, però també de cine, del Barça... A mi m’encantava la seva manera de ser i el seu sentit de l’humor, i també crec que era un gran poeta: com a mínim, Erosfera i Madona i l’arbre són dos llibres magnífics.
Sosté que en el seu temps n’hi havia pocs, de joves que escrivien en català, i que per això els donaven facilitats per publicar.
—Vaig fer la mili a Palma, fent encàrrecs, i aprofitava les sortides per aturar-me a la llibreria Tous, on sovint em trobava amb n’Antoni Serra, en Josep Albertí, en Damià Huguet... Així va néixer Poesia 72 [el llibre col·lectiu que recull poemes d’Albertí, Huguet i ell mateix]. Hi va haver un moment que vaig estar més de deu anys sense publicar poesia, i en Miquel Àngel Riera no va estar content que no em fes publicar a la col·lecció El Turó, poc abans de la seva mort, el volum Més enllà de tots els límits, que va sortir l’any 1995 i que aplega, revisada, la meva poesia publicada entre 1969 i 1983. En Miquel Àngel volia que almenys tingués així els poemes reunits i corregits, perquè també va ser sempre d’una generositat enorme. Però, sobretot, volia que la publicació servís per fer-me tornar a escriure.
—I la va encertar. Després d’aquell volum han vingut nous llibres com El vestit vermell, L a carn que cruix i, ara, Camille, que m’atreviria a dir que són obres de plena maduresa, no només vital sinó també literària.
—Crec que sí –confirma, honestament–. I hi afegiria Memòria fòssil, un llibre que per a mi és important perquè reflexiona sobre la figura i l’obra d’en Miquel Àngel Riera, ja amb la distància que dona el temps. La literatura, per a mi, és la meva sortida. M’agrada lluitar el llibre, patir-lo i, quan l’he acabat, em fa sentir bé, tot i que insegur. No és falta d’autoestima, sinó el fet de saber que ho puc fer millor i que n’hi ha d’altres que ho fan millor. Quan escric, sent que acomplesc un deure que em millora a mi, i que no sé si pot fer que el món sigui una mica millor, però és el que m’agrada pensar. I també em divertesc, tal vegada amb la prosa més que amb la poesia. Als relats de La part freda del llit hi vaig introduir moments d’humor i m’ho vaig passar molt bé.
I té una novetat que ha de sortir aviat, una versió en català de The Waste Land, l’obra mestra de T. S. Eliot, feta a quatre mans amb la seva filla Neus, i que publicarà Lleonard Muntaner Editor.
—Jo tenia assumit que és una obra fonamental de la poesia del segle XX, però sempre m’havia costat entrar-hi, fer-me-la meva. Vaig pensar que la millor manera d’aconseguir-ho era traduint-la, i molt millor si ho feia amb la meva filla, que sap moltíssim més anglès que jo. Ha estat una aventura feixuga a estones, perquè el poema és ple de referències que s’han d’explicar a través de notes, però també ha estat molt guapa de fer, per repetir-la amb d’altres obres. Si na Neus vol, és clar! ‒i en Bernat Nadal somriu, com ho ha fet tota l’estona. El somriure d’algú que escriu per comprendre i per compartir. Per estimar, si és permès de dir-ho així.e

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF