14/03/2012

La dolorosa fascinació per les paraules

1 min

El nou llibre d'Empar Moliner no té foto a la portada. A la contra, sí: l'autora, en angle picat, estén la mà cap al lector mentre somriu i mira amb ulls lluents. Però la portada és tota negra, a excepció del nom de l'autora, el títol de l'obra, l'aclariment que es tracta d'una novel·la i el segell que l'edita (Columna). El cal·lígraf Oriol Miró és qui ha escrit (dibuixat?) els noms de l'autora i de la novel·la. Ho va fer sobre un paper especial, a mig camí entre la roba i la seda. Algunes de les proves les conserva l'Empar, a casa.

"L'obra d'art és la tipografia", explica Moliner. La idea, però, va ser de l'editorial i a ella ja li va anar bé. Durant la seva etapa a Quaderns Crema, les tapes sí que eren dissenys seus a partir d'elements que li agradaven, com el llevataps de No hi ha terceres persones .

Prescindir d'una fotografia en favor d'unes paraules pintades és una maniobra coherent amb el contingut del llibre. La protagonista es guanya la vida escrivint textos perquè els signi algú altre. Aquesta negra literària, com es coneix en l'argot editorial, té una bonica col·lecció d'hipersensibilitats i una de les més manifestes és en les paraules. Per què la gent diu el que diu precisament d'aquella manera i no d'una altra? Quan s'exhaureixen totes les connotacions d'una frase? Els traços gruixuts de la portada recorden la fisicitat de les paraules, la seva presència impossible d'esquivar, massa sovint per a desesperació nostra.

stats