Cultura 04/05/2017

El documental xilè que enfronta una torturada amb els companys que va trair

A 'La Flaca Alejandra', la directora Carmen Castillo conversa amb l'antiga militant del MIR que va delatar i provocar la mort del marit de la cineasta

Xavi Serra
6 min
Marcia Merino (Flaca Alejandra) i Carmen Castillo en una imatge del documental

BarcelonaEl 5 d'octubre del 1974, un any després del cop d'estat de Pinochet, el servei d'intel·ligència de les forces militars xilenes (DINA) va assaltar la casa de Santa Fe on s'amagava Miguel Enríquez, cap de la resistència del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), que va ser assassinat pels militars. La seva companya, Carmen Castillo, embarassada de sis mesos, va rebre ferides greus però va sobreviure i poc després va ser expulsada de Xile. Vint anys després, retornada al seu país, Castillo va filmar el documental 'La Flaca Alejandra', centrat en la figura de Marcia Merino, una exdirigent del MIR que, després de ser torturada i violada per homes de la DINA, va delatar els seus antics companys i va provocar la caiguda de molts membres del MIR, entre ells, Miguel Enríquez. La Mostra de Films de Dones projecta aquest vespre la pel·lícula als Cinemes Girona dins el cicle 'Pioneres del documental llatinoamericà'. Són 60 minuts apassionants que s'estructuren a partir de la conversa entre Castillo i Merino: la militant i la col·laboradora, el símbol de la resistència i el de la traïció. O, simplement, dues supervivents, víctimes del mateix horror absurd.

Què et va empènyer a rodar un documental sobre una dona que amb la seva traïció va desencadenar la mort de Miguel Enríquez i molts amics teus?

El 1992, quan la Flaca reapareix en públic demanant perdó, havien passat 17 anys de la mort del Miguel, i Xile iniciava la transició cap a una democràcia, però en tots nosaltres, els combatents, militants i supervivents que vam conèixer el Xile d'Allende i l'escomesa de la dictadura, el passat no havia passat, continuava present. Per a mi, que en aquell moment era a Santiago, la reaparició de la Flaca em va provocar un fort impacte, perquè durant molts anys jo havia reflexionat molt sobre la lògica de la tortura i sobre aquesta persona, la militant que va acabar col·laborant amb la Gestapo xilena. En un primer moment no vaig voler anar a trobar-la ni fer-ne una pel·lícula, però em vaig reunir amb les militants supervivents que havien fet possible aquell acte, que havien acollit la Flaca i l'havien convençut per fer el pas d'anar a la justícia i oferir el seu testimoni. Amb elles vaig recollir el màxim d'informació sobre què havia representat per a ella la tortura. I si al final em decideixo a fer la pel·lícula és perquè crec que una persona com ella, que va viure els dos temps, el de la militància primer, el de la tortura i la col·laboració després, és fonamental per comprendre la lògica assassina de la dictadura. Estranyament, els companys que van resistir la tortura i no es van acabar trencant no poden explicar la seva resistència. Tots diuen que no saben per què van resistir. La resistència a la tortura és una cosa molt íntima, i em sembla que el testimoni i la paraula d'una persona que surt d'aquell espai fosc, de les tenebres, per intentar explicar-se, ens permet apropar-nos a la por, el pànic, la mort i la màquina de matar que va ser la dictadura de Pinochet.

I amb quins ànims t'enfrontes tu a la Flaca des d'un punt de vista personal? Quines emocions senties envers ella?

Jo no crec que hi hagi res que es pugui reparar o consolar. No hi ha teràpia ni pel·lícula o escrits que serveixin per “girar full”, com diuen els imbècils que intenten que l'oblit regni en països com Xile o Espanya. L'única possibilitat de reparació real és que la revolució per la qual vam lluitar, el país que vam somiar, torni a ser una realitat. No és el cas de Xile, on la democràcia va imposar l'amnèsia i la justícia ha trigat tant de temps a realitzar-se. Així que no hi ha cap motiu personal en aquesta pel·lícula. Amb la meva trobada amb la Flaca no volia reparar res que tingués a veure amb els meus sentiments. Les meves emocions són meves, són íntimes. I la persona que hi ha a la imatge davant de la Flaca, que soc jo, ha de fer la seva feina. Al contracte de treball que vaig fer amb la Flaca vam acordar que la nostra trobada seria filmada sempre. No hi ha fora de camp. Així que el meu rol és com a narradora i persona que vol saber, un rol que permet l'entrada del text literari de la meva veu en off, on hi ha emoció i poesia perquè l'espectador no es quedi atrapat en les paraules de la Flaca. La meva presència permet recordar els morts, la gent que va resistir la tortura i que la resistència havia decidit matar la Flaca Alejandra. En resum, aportar un context històric perquè l'espectador pugui, finalment, sol amb les seves emocions, decidir i valorar aquesta persona. Que si jo tinc emocions? Sí, i molt fortes. Les tinc fins i tot avui, no només pel que fa a la Flaca, sinó sobre la situació del país i la justícia, sobre el fet de no haver esbrinat encara on són els cossos dels desapareguts i la identitat dels responsables civils. El passat de la dictadura de Pinochet encara ens envaeix, no només perquè l'actual sistema econòmic i social va ser imposat per ell, sinó perquè encara no s'ha fet el reconeixement necessari de la resistència i els combatents com a part integrant del país.

Carmen Castillo, directora de 'La Flaca Alejandra'

La impunitat de la qual parles es concreta al documental en la figura de Miguel Krassnoff, responsable de les tortures de la DINA, que en el moment del rodatge continuava servint a l'exèrcit sense assumir cap responsabilitat pels seus crims. El 2005, finalment, Krassnoff va ser condemnat i empresonat. Sents que has contribuït d'alguna manera que això fos possible?

No, perquè el meu documental no s'ha projectat a Xile. Només un cop, a l'ambaixada de França. No s'ha vist per televisió i no s'ha editat oficialment, només es pot veure a la xarxa i en DVDs clandestins. El que va fer que Krassnoff acabés sent jutjat va ser la tasca perseverant i silenciosa de les associacions de familiars de víctimes. El treball obstinat dels fills dels morts i desapareguts va ser determinant en les condemnes de molts militars. Pinochet no va ser condemnat per la violació dels drets humans, com sabem tots, però alguns sí. El que és increïble és que ara, a Xile, ens demanin compassió i perdó per a aquests militars perquè són vells i estan malalts, per facilitar la seva sortida de la presó. Però nosaltres responem que el perdó és una qüestió íntima i no correspon a la societat. I mentre els combatents i els familiars de les víctimes viuen en condicions indignes, en una societat on no hi ha consideració històrica ni reparació, no hi ha lloc per a la compassió envers aquells que no han demanat mai perdó pel que van fer. Krassnoff se sent avui dia bé amb el que va fer. Cap d'ells, ni les forces armades, ha entregat mai proves de la localització dels desapareguts ni ha reconegut les tortures. Què hem de sentir per ells, doncs? Mentre no hi hagi justícia, queda molta feina per fer.

Fotograma de 'La Flaca Alejandra'

Com és que el documental s'ha vist tan poc a Xile?

Molts no han volgut acceptar aquesta pel·lícula. Que la supervivent del '5 de octubre' [l'assassinat de Miguel Enríquez] es reunís amb la traïdora va fer emprenyar molta gent. Els familiars de les víctimes van rebutjar la pel·lícula d'inici, però em sembla just, ells tenen tot el dret a fer-ho i a dir el que vulguin. Ara, als joves que avui dia lluiten i s'organitzen per fer la revolució i construir una altra societat i que la rebutgen, jo els diria que la pel·lícula està pensada i assumida per crear coneixement, per parlar de la por i de la màquina de matar de la dictadura.

Krassnoff no va demanar perdó. Però qui sí que va demanar perdó va ser la Flaca Alejandra. Tu l'has perdonat?

A la pel·lícula es veu clarament que la Flaca va ser una víctima més de la màquina de matar. Ara bé, jo, que estic íntimament vinculada a aquells que van mantenir l'esperit de resistència i lluita en les pitjors circumstàncies, no puc considerar que ella ocupi un lloc similar. Jo no puc atorgar-li el perdó, però el meu perdó no té interès, no importa. Com dèiem abans, el perdó és una cosa íntima. Però li estic molt agraïda per cedir-me la seva paraula per fer la pel·lícula. Ella ha demanat perdó, ha col·laborat amb la justícia i ha donat el seu testimoni a la justícia. Això ja és molt. I no té res a veure amb l'actitud de Krassnoff i els responsables de la DINA, això ha de quedar clar. Però la Flaca i jo no ens vam fer amigues després de la pel·lícula. Vaig filmar amb ella cinc dies, vaig mostrar-li la pel·lícula acabada i no ens vam trobar mai més. Ella va fer la seva vida i jo la meva. No hi va haver confusió. El nostre acord es va basar a fer una pel·lícula i no s'ha de confondre qui és qui.

stats