Cinema

Luis López Carrasco: "La reconversió industrial és el gran relat contrahegemònic de la nostra democràcia"

El cineasta presenta a L'Alternativa un documental imprescindible, 'El año del descubrimiento'

El documental El año del descubrimiento, de Luis López Carrasco (Múrcia, 1981), és una pel·lícula important. Probablement sigui una de les més importants dels últims trenta anys en la mesura que forma i fons conflueixen per retratar un aspecte de la societat espanyola sovint oblidat, els efectes de la mala execució de la reconversió industrial dels anys 90 i com l'eco d'aquella realitat està present avui dia en un panorama de precarietat laboral. El documental recorda els enfrontaments a Cartagena entre la policia i els treballadors de fàbriques i drassanes amenaçades de tancament que van culminar amb l'incendi del Parlament murcià. Però aquest només és el punt de partida d'un documental, retrat coral i ric en complexitats, en què López Carrasco aplega diferents generacions de treballadors de Cartagena en un bar on uns parlen de les lluites passades i altres de les incerteses del present. El año del descubrimiento inaugura el 16 de novembre el Festival L'Alternativa de Barcelona, que aquest any només es podrà seguir en línia.

El 1992, quan a Cartagena es crema la seu del Parlament murcià, tu tenies 11 anys. ¿Recordes com t’ho va explicar la teva família?

No, no ho recordo perquè no m'ho van explicar. Recordo de petit veure el Parlament cremant i no entendre res, ni preguntar gaire. Nosaltres vivíem a Múrcia, i visitàvem sovint la família que vivia a Cartagena fins que el 1988 va morir l’avi. Per tant, el 1992 ja no teníem relació amb Cartagena. Quan vaig començar a pensar en aquesta pel·lícula sí que ho vaig preguntar a la meva família de Múrcia, i no recordaven absolutament res. De fet, estaven convençuts que no havia passat, que m'ho havia inventat. Entre Múrcia i Cartagena hi ha aquesta mena de distància.

Encara existeix, aquesta distància?

Sí, absolutament. A Cartagena sempre hi ha hagut una enorme rivalitat amb Múrcia, com si la capital fos la font de tots els seus problemes. També passa a Gijón amb Oviedo i a Lleó amb Valladolid. I a Múrcia passa el contrari: consideren Cartagena com una cosa aliena a la qual no cal prestar-li atenció. El que també passa avui, i que té molt a veure amb l'escàs record que tenim dels fets del 1992, és que la classe mitjana sembla que no té gaire empatia amb les lluites, els problemes o els conflictes de la classe treballadora. És a dir, la manera en què des de Múrcia vèiem les reclamacions laborals de Cartagena el 1992 és la mateixa amb què la classe mitjana mira avui dia un desnonament o lluites laborals com la de la planta de Coca-Cola o la d’Alcoa: com un murmuri de fons que no t’incumbeix.

¿I tu mateix parteixes de la mirada de la classe mitjana per acostar-te a una realitat que no coneixies?

Esclar, he d'assumir que soc fill de metges i que el meu avi patern era director d'una sucursal bancària a Cartagena. No hauria començat a imaginar que podria fer aquesta pel·lícula si no hagués anat als sopars de Nadal del meu col·legi, el San Pablo de Múrcia, que és un col·legi públic. La pluralitat social la vaig trobar a l'educació pública. Parlant amb els meus antics companys sobre com eren les seves experiències personals a la feina, vaig tornar a sintonitzar amb aquest passat de la classe treballadora que vaig viure a l'escola. Però sí, jo em considero classe mitjana, o classe mitjana-alta. I en la pel·lícula ha sigut important que el coguionista, Raúl Liarte, sigui de Cartagena i fill d'un treballador de la drassana.

¿El que volies explicar és diferent del que has explicat?

En la gènesi del projecte hi havia la idea d'intentar connectar la crisi del 1992 amb la crisi del 2008. Volíem veure si, a través de les emocions i les experiències de precarietat dels treballadors i la gent desocupada del present, érem capaços de connectar amb la tensió que s’havia patit a Cartagena durant la reconversió industrial. Aquest era el vector que connectava els dos temps i estava bastant definit. El que sí que va ser sorprenent és que a mesura que contactàvem amb gent anàvem estirant uns fils que van fer que les històries es remuntessin molt enrere en el temps. És a dir, que acabava sent un fresc social que es remunta gairebé fins a la Guerra Civil, i perquè la part de la primera República l'hem tret del muntatge, perquè també es parla de 1873 i del Cantó de Cartagena. Aquí la pel·lícula se'ns desbordava. Però on el film s'assembla bastant al que volia aconseguir és en aquesta mena d'immersió naturalista en la vida de bar i en les múltiples converses. És l'atmosfera que volia. Quan tancava els ulls i somiava en la pel·lícula, somiava en això.

El año del descubrimiento és un autoretrat de la classe obrera fet sense condescendència.

La condescendència ens preocupava molt. Sovint el cinema social observa la realitat des d'un graó més amunt, i creu que no té una mirada condescendent tot i que en el fons t'adones que no entén el que mira. A mi això em preocupava moltíssim i per això tant Raúl Liarte com Javier Fernández, que és productor executiu de la pel·lícula i fill d'un paleta i una professora emigrats al País Basc, supervisaven com havíem de aproximar-nos a aquesta realitat. Potser tenir aquesta proximitat neutralitza la condescendència. Tanmateix, també ens preocupava que el fet d'estar tan a prop fes que hi hagués tanta simpatia cap a les persones retratades que perdéssim una mica el seny i acabéssim fent alguna cosa pamfletària. La idealització no ens interessava, i vam fer tot el possible per nodrir la pel·lícula de veus obreres però d'espectres ideològics molt amplis. Al cap i a la fi, el que intentes amb el cinema o amb l'art és no reforçar estereotips. Això em sembla fonamental, i també donar compte de la complexitat d'una situació, no simplificar-la. Aquestes dues claus eren importantíssimes.

Les mobilitzacions del 1992 van salvar feines a Bazán, que era una empresa pública, però en general tota aquella solidaritat va servir de poc perquè la reconversió va enviar molts treballadors a l’atur. Per tant, ¿els joves d'avui ho tenen difícil si volen buscar solucions en un passat que va ser un fracàs?

Va ser un fracàs, però la pel·lícula també parla d'una certa victòria: després de la crema del Parlament, alguns mantenen el seu lloc de treball, que no deixa de ser una lliçó a tenir en compte. Però el que tampoc podíem fer era endolcir una realitat de deteriorament i abandonament. Pel que fa a plantejar-lo en termes de derrota o no, nosaltres mirem de no caure en un pessimisme excessiu. Ens semblava molt important que hi hagués petites espurnes, persones que de cop i volta et sorprenen amb una voluntat de compromís amb la comunitat i amb una voluntat transformadora. De fet, per a mi hi ha una frase molt important a la pel·lícula, quan un treballador diu: "La pròxima vegada que em trobi amb els nazis s'enrecordaran de mi". Aquesta declaració antifeixista és importantíssima des del meu punt de vista. Hi ha molt cinema suposadament progressista o social que et pinta un quadre tan absolutament demolidor que l'únic que pots fer després és anar-te'n a dormir. És a dir, per a nosaltres era molt important que la pel·lícula no fos paralitzant, perquè aquestes energies ciutadanes segueixen sent aquí; potser el problema és que estan desconnectades. La pel·lícula connecta un munt de veus disperses que si trobessin horitzons comuns podrien reconstruir en part un teixit associatiu col·lectiu que és fonamental; això sí, tampoc volíem fer cap brindis al sol i proclamar esperances utòpiques. Aquest equilibri el vam anar mantenint com vam poder durant el muntatge del film.

"Que hi hagués ciutats devastades no fa tant i que no ho recordem és una cosa que hauríem de mirar-nos com a societat"

¿Els joves de Cartagena que participen al film sabien el que havia passat als 90?

No gaire. La gent més jove, nascuda a partir de 1998, no coneixen el deteriorament tan absolut que va viure la ciutat de Cartagena als 90. Hi ha un home que surt a la pel·lícula que em va explicar que el 1994, quan ell tenia 16 anys, anaven a prendre calimotxo i cervesa a les cafeteries on berenaven les àvies perquè no hi havia cap bar obert al centre de la ciutat. Gijón també estava completament devastada als 90. Que hi hagués ciutats devastades no fa tant i que no ho recordem és una cosa que hauríem de mirar-nos com a societat.

¿ El año del descubrimiento és una resposta al relat ofensiu de l'ostentació del 1992?

Aquesta és la idea. Per a mi la reconversió industrial és el gran relat contrahegemònic de la nostra democràcia. El problema és que no hem sigut capaços d'entendre-ho com una cosa unitària; estava tan atomitzat i tan fragmentat en barris i ciutats que no ho hem pogut entendre en clau col·lectiva.

¿És injust veure els resultats electorals a la Regió de Múrcia, on el PSOE no ha governat precisament des de mitjans dels 90, com a conseqüència de la situació provocada per la reconversió?

No és injust perquè està directament relacionat amb la reconversió, almenys en el cas de Cartagena. El que ha passat amb el PSOE regional ja no sé si és una barreja d'inexperiència i d'ineptitud. Molts del líders sindicals que surten al film en privat tampoc eren excessivament crítics amb el PSOE. Però hi ha una cosa que crida molt l’atenció. Cartagena a partir de 1999 comença a emergir de nou perquè obren el port per als creuers i es rehabilita el patrimoni arquitectònic amb un superplà amb fons europeus. Aquest pla el dissenyen CCOO i la UGT, el gestiona i l’aprova el PSOE el 1995, però qui l'executa és el PP, que ara porta vint anys vivint de la història que van ser ells els que ho van fer. Això ho podríem considerar una injustícia. El que no sé si és injust però sí que és trist és que Vox sigui la força més votada a molts indrets de la zona.

La pel·lícula comença amb imatges confuses, com El futuro (2013), la teva pel·lícula sobre l'altra cara dels 80, però després aquesta forma més disruptiva es transforma en un altre dispositiu formal més clar. ¿Fins a quin punt la temàtica ha condicionat la forma?

La forma d'un film està molt relacionada amb el material i les idees que tens. Jean-Marie Straub, en aquella pel·lícula tan bonica de Pedro Costa, Où git votre sourire enfoui (2001), diu que la forma és un xoc entre la idea i la matèria. Jo no intento dissenyar una forma ad hoc que després hagis de mantenir de manera totalment consistent. En aquesta pel·lícula el més important era que les veus i les experiències ens portessin d'un lloc a un altre dibuixant un món o un territori i mostrant aquest caràcter popular. Hi havia un compromís entre el muntador, Sergi Giménez, i jo de fer que la pel·lícula es pogués seguir amb claredat. Ens semblava important deixar constància del que havia passat, que és una cosa bastant complexa. Com més complexa és la realitat que has de tractar, probablement més senzilla ha de ser la teva aproximació. Això ho vaig aprendre fent el curt Aliens (2017): jo tenia un munt d'idees estètiques i formals per fer tot un treball abstracte amb el VHS, però de sobte, en acostar-me a Tesa Arranz i el seu discurs vaig adonar-me que havia de fer un pas enrere, que els meus anhels i ínfules autorals no hi tenen cabuda perquè el més important és respectar el fil del seu discurs.

¿Et reconeixes en la tradició documental de la qual formen part el cinema polític d'Helena Lumbreras, el Joaquim Jordà de Numax presenta..., el Pere Portabella d' El sopar i els retrats de dignitat i de restitució de la memòria dels films de Ramon Lluís Bande?

A Ramon Lluís el conec bé i és una persona a qui respecto molt. Sí, totalment, em reconec en aquesta tradició. El punt de partida va ser el documental Después de... (1983), de Cecilia i José Juan Bartolomé; com diu el meu germà, hauria de ser obligatori veure aquesta pel·lícula perquè et donessin el DNI. Allà trobo que la realitat social que havia llegit i que m'havien explicat en sèries com La Transición, de Victoria Prego, és molt més múltiple, complexa i diferent del que podia imaginar, i m'adono del potencial que tenen aquests retrats col·lectius per entendre'ns històricament i socialment. De nens, de Joaquim Jordà, i El sopar, de Pere Portabella, també era referències fonamentals per a El año del descubrimiento. Les pel·lícules d'Elena Lumbreras no les havia vist en aquell moment, però per a mi són molt importants. I després hi ha una pel·lícula crucial: Els joves de barri (1982), del Col·lectiu Vídeo-Nou, a la qual arribo gràcies a les memòries de Pepe Ribas. Quan la veig és quan m'adono que això, aquesta aproximació tan pròxima i directa, és el que intentaré fer: un documental que ningú va fer a Cartagena en el seu moment. I així com el documental de la Transició és clau, també és important l'obra de Fred Wiseman i, al Brasil, d'Eduardo Coutinho.

Des que es va presentar al Festival de Rotterdam a principis del 2020, la pel·lícula ha generat una onada de reconeixement i admiració unànime. Com ho estàs vivint?

El que un esperava a principis del 2020 ja no té res a veure amb el que ha passat amb la pandèmia. Tot i així, confiàvem molt en la pel·lícula. Els passis de prova els havia intentat fer fora de l'àmbit més cinèfil i vaig veure que era una pel·lícula que funcionava molt bé amb persones que no estaven interessades ni en el meu cinema ni en cap cinema concret. Aquest era el nostre desig, que la pel·lícula pogués apel·lar a públics més diversos que els habituals dels festivals de cinema o del cinema d'autor. Evidentment, l'itinerari que tingui un film arriba un moment que depèn de les cadenes de distribució, de les televisions, i això ja no depèn d'un mateix. En la distribució hi ha el veritable potencial polític de les pel·lícules. Sempre tens dubtes sobre com la rebrà la gent; tanmateix, jo confiava en la pel·lícula, pensava que podria anar bé, si no aquest any, d'aquí a dos anys, o deu o vint, que en algun moment tindria el ressò que mereix. També pensava que podria interpel·lar espectadors europeus i llatinoamericans, però de sobte al Festival de Rotterdam em parava gent, públic japonès, coreà i xinès i em deia: "És que al Japó estem igual, no podem pagar el lloguer, treballem un ou i estem en una crisi de cal déu". El neoliberalisme és tan transversal i tan global i el malestar que s'està produint és tan complet... Teníem molt clar que la pel·lícula té una dimensió internacional, però no m'esperava aquest quòrum tan meravellós. Ara tinc molta curiositat perquè la vegi la gent de Cartagena i de la Regió de Múrcia per veure com els encaixa i els afecta.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF