El disc “més visceral” de Ramon Mirabet

BarcelonaRamon Mirabet (Sant Feliu de Llobregat, 1984) va posar data al final d’una etapa: el 21 d’octubre del 2017, al Poble Espanyol. Era l’últim concert de la gira del disc Home is where the heart is (2016), però en realitat tancava tot un període, com si arribés l’hora de girar full i deixar enrere una postadolescència que s’entesta a durar i durar... Molt lluny quedaven aquells dies a París tocant al carrer, el concurs de televisió i la popularitat a França i el disc Happy days (2013). “Tinc 34 anys, toca dir que som adults”, diu Mirabet per telèfon des de Sitges. Després d’aquell concert va començar la vida que ha alimentat les deu cançons de Begin again (Warner, 2019), el disc que presenta avui al Palau de la Música (21 h) dins del Festival del Mil·lenni. Tanmateix, no és la primera actuació de la gira perquè al març va fer set concerts “per rodar el directe”.

“Tinc la sensació de començar una nova etapa. Ara ja tinc un públic bastant sòlid que ens va seguint, i és com si tots els somnis d’aquell noi que tocava al carrer s’haguessin materialitzat i els estigués vivint ara”, explica. Musicalment, la nova etapa es reflecteix en el que Mirabet descriu com un pop-rock “més internacional”, que contrasta amb els aires “més de Nova Orleans i folkies ” dels dos primers discos. “El disc nou té una producció diferent, però tinc la sort que el públic no m’ha encasellat, que puc experimentar amb la música i que la gent estarà oberta al que els proposi. M’agrada molt que sigui així perquè m’agraden molt les carreres d’artistes com David Bowie i els Beatles; no és que siguin els meus referents, però van ser artistes que al llarg de la seva trajectòria van tocar moltes tecles i van experimentar”, diu.

El canvi de registre no és radical en el nou disc, però sí que hi ha una feina de producció molt acurada amb Joel Condal i músics com Jordi Bastida (guitarrista d’Els Pets i de Carlos Sadness), i amb arranjaments de corda gairebé estructurals en peces com Just so real i una versió de Man next door, una cançó dels jamaicans The Paragons. “Sempre m’ha agradat molt la música jamaicana de finals dels anys 50 i dels 60, el rocksteady i l’ ska d’abans del reggae -explica Mirabet-. A Man next door hi vaig arribar per la versió que en van fer Massive Attack al disc Mezaninne, que per a mi és un dels deu millors discos que tinc a casa. I em feia molta il·lusió portar-la al meu univers”.

El contingut líric de les cançons de Begin again també respon a una nova etapa. “És el disc més visceral que he fet mai. Són deu històries, deu històries que he viscut el 2018, un any en què necessitava canviar coses a la meva vida. Quan les canto a l’escenari, aquestes cançons em fan reviure el que he viscut aquest any. Per això volia fer aquest disc, perquè volia cantar sobre coses que em posen la pell de gallina”, diu un músic que considera que la millor manera de connectar amb el públic és “la implicació emocional”: “Si estic fent un projecte personal, he d’explicar les meves coses”.