Teatro Real.- No hi ha cap dubte que programar un Turandot és garantia de ple absolut. I així va ser. No és menys cert que els noms propis també hi juguen un paper fonamental per a la consecució dels objectius en aquesta alternança de gèneres de què fa gala el Real sota la direcció de Matabosch. Tot i que la protagonista que dona títol a l’obra ha hagut de ser substituïda en dues ocasions, Irene Theorin no era una mala opció. És més dicutible la idoneïtat del veterà Gregory Kunde, de veu potent i ja mancada de color, per al paper de Calaf, mentre que Yolanda Auyanet com a Liú era una aposta no gaire arriscada, però menys poderosa que els seus companys. Però el plat fort, com succeeix tan sovint des de fa un grapat d’anys, era el nom del director artístic. Robert Wilson sí que és un valor segur. Si ens atenem a la seva introspectiva trajectòria la sorpresa queda fora de tota possibilitat. Hieratisme i minimalisme barrejats amb mans de mestre. Wilson tot és elegància, perfecció en la composició, precís en la combinació dels colors i immillorable en la utilització de la llum. Tot plegat em va recordar l’estètica ascètica de Barnett Newman, una de les figures pictòriques indiscutibles de la meitat del segle XX. El muntatge, els muntatges, de Bob Wilson són d’una pulcritud extrema i per tant un contrapunt al barroquisme argumental de Puccini, fins i tot quan la seva evolució cap a una concepció diferent de la música operística començava a caminar per nous viaranys, per exemple amb Principesa di morte, i que no va concloure, amb la qual cosa es va obrir tot un ventall d’especulacions de com el mestre hauria finalitzat aquesta història d’amor tan peculiar, que encara ara segueixen en cada nova lectura i amb l’anècdota de la direcció de Toscanini el dia de l’estrena de Turandot a la milanesa Scala com a centre neuràlgic de la llegenda. La lectura de Wilson no ajudarà a treure noves conclusions. Dotar d’inexpressivitat els seus personatges no ajuda a l’emotivitat de la tragèdia amb final feliç, per exemple la del Signore, ascolta! de Liú, ni a entrar en la metamorfosi de l’emperadriu quan admet la derrota davant Calaf, que no va fer el millor Nessum dorma de la història, ni d’un bon tros, ni va servir d’escalfor a l’hermetisme dramàtic afavorit per la preponderància estètica del muntatge. Potser el moment vocal àlgid el propicià Theorin/Turandot amb In questa reggia, que apujà el nivell fins on es mereix l’original. En qualsevol cas, el conjunt va ser d’una espectacularitat indubtable i així i tot hi va haver un element que va superar la resta amb diferència. Va ser la batuta de Nicola Luisotti la que va marcar la categoria superior de l’espectacle. Ell hi va posar fins i tot més elegància i força, i va posar a l’abast del públic que abarrotava el Real tots els matisos de la partitura. Ell va ser qui va marcar la diferència. I això que ni Wilson ni la resta li ho havien posat gens fàcil en aquesta peça de la qual sempre em sobra una mica de ping, de pang i de pong.
Teatro de la Comedia.- El darrer muntatge d’Helena Pimenta al capdavant de la Compañía Nacional de Teatro Clásico ha estat un de tants imprescindibles de Lope de Vega, El castigo sin venganza, que arribarà al Teatre Principal el pròxim mes de maig, una tragèdia sense final feliç, que la directora ha dotat de modernitat estètica sense trair l’essència del Segle d’Or ni la naturalesa dels personatges, que configura un puzle perfecte de la condició humana i en què no hi ha ni una retxillera de llum per a la misericòrdia.
P.S. Parlant de misericòrida, que ningú no oblidi la House full of music, “made in John Cage”, de dissabte vinent, a migdia.
