L’ESCANDALL
Cultura 28/08/2020

‘Ô Dieu! Que de bijoux’

J. A. Mendiola
3 min
‘Ô Dieu! Que de bijoux’

Pollença.- Amb aquesta ària del Faust de Gounod, Ô Dieu! Que de bijoux, com a immillorable i estimulant esquer, Valentina Nafornita va iniciar el seu recital pollencí. Un luxe per a una vetllada de gran nivell que la soprano moldava va resoldre amb les característiques imprescindibles per donar substància a una funció d’aquestes característiques, com són gràcia, una veu amb molt color i una selecció que, a més de posar a prova les condicions de la protagonista, no sigui gaire comercial i al mateix temps prou coneguda. La quadratura del cercle, encara que els amants de l’òpera sempre hi troben a faltar la passió que comporta l’embolic argumental que sustenta l’ària en qüestió. Per altra banda, també és cert que es tracta de gaudir de la veu i la música amb molt pocs additaments, la veu gairebé, dic gairebé, en estat pur.

La segona intervenció va ser ni més ni menys que la Cançó de la Lluna, de Dvorak, de Rusalka, la trista història de l’ondina enamorada d’un príncep, d’una bellesa i emocions infinites. Nafornita ja tenia el públic dins la mà amb una exhibició de qualitats i credencials sobre l‘escenari del claustre. A partir d’aquí, la soprano va estendre tot el seu escandall de possibilitats vocals, afegint a Gounod i Dvorak part del seu repertori italià, amb Mascagni, Leoncavallo i Puccini. Però tampoc no va ser una opció comercial farcida de top-ten, com ho prova l’ Ave Maria de Cavalleria Rusticana, Stridono lassù d’ I pagliacci i Chi il bel sogno di Doretta de La rondine, rematades amb l’ Ària de Iolanta de l’eclèctic Txaikovski. Com a cim de la seva versatilitat, Valentina Nafornita va interpretar el Meine Lippen sie kussen so heiss, alegre fins a dir basta, a més de la Canción de Marinela, de La canción del olvido, i Romanza de las carceleras de Las hijas del Zebedeo. I un bis, clar, majúscul, per arrodonir una intervenció a l’altura de les expectatives. Un altre Puccini, O mio babbino caro, que sempre és una bona opció per endolcir el final d’un àpat deliciós. I si el principal ingredient tan sols es pot qualificar d’exquisit, està clar que sense una bona guarnició i els imprescindibles condiments la cosa hauria tingut un altre sabor, com a mínim menys intens. Però va succeir tot al contrari. Va ser com fruir de dos concerts al preu d’un. Yoan Héreau va mostrar les seves virtuts com a pianista acompanyant amb una compenetració absoluta amb Nafornita, a més d’una característica que el convertia en complement perfecte i al mateix temps en coprotagonista de la funció, amb la qual cosa els aplaudiments anaven al cinquanta per cent. Per si hi havia algun dubte del seu talent, oferí dues peces en solitari que catapultaren la seva intervenció. Ambdues de Franz Liszt: una encisadora Liebestraüme, tot just després de la Cançó de la Lluna, i un arranjament que Liszt va fer de la wagneriana Isoldes Liebestod. Immillorable.

Bellver.- Les expectatives sempre han estat males companyes per a qualsevol viatge, com el que Emmanuel Bleuse havia proposat amb les Suites per a violoncel sol, de Bach. Un cim per a qualsevol violoncel·lista a l’hora d’aconseguir donar vida a tants variats contrapunts i subtils harmonies que el gran mestre va concebre com un manual de virtuosisme, com una demostració del gran nombre de prestacions que es poden treure d’un sol instrument. Amb una certa lògica, abans de tot, Bleuse va anunciar que, en lloc de les sis Suites -que tindrien una durada aproximada de dues hores i mitja-, n’interpretaria dues, la primera i la sisena, a més de la Suite de Casado i Soleil Blanc, una peça que el seu pare, Marc Bleuse, li havia dedicat. Tot és comprensible, però està clar que no és el mateix i la sensació va ser que menys no sempre és més. Però el concert va transcórrer dins els paràmetres de la qualitat que atresora el músic, com un petit, molt petit, recorregut per la història de l’instrument amb el qual Bleuse ens delecta dia sí i l’altre també.

Principal.- A manca d’aforament per culpa de la pandèmia, molt bona idea la del teatre Principal de Palma de retransmetre el màxim possible d’espectacles en streaming. Així vaig poder veure un dels grups de dansa contemporània per excel·lència, Mal Pelo, que dirigeixen Pep Ramis i María Muñoz. Més Bach, inabastable, On Goldberg Variations/Variations. Una meravella perfectament asincrònica. Per altra banda, també oferí Resilienza d’amore, una espècie de monòleg o alguna cosa semblant en el qual Rossy de Palma interpreta el seu personatge. Ja tinc molts anys i cap adjectiu per qualificar la funció. L’únic que em ve al cap és una frase: el vestuari és divertit. Una altra: parla molt bé l’italià.

PS: Avui que ningú es perdi Las canciones, de Pablo Messiez.

stats