PalmaTeatre Principal.- Dies de Rèquiem, com mana la tradició pasqual. El de Mozart no hi podia faltar i Bernat Quetglas, amb l’Orquestra de Cambra de Mallorca acompanyant Marta Bauzà, Marisa Roca, José Manuel Sánchez i Joan Miquel Muñoz com a solistes, i el cor del teatre Principal, varen ser els encarregats d’interpretar-lo amb totes les dificultats que implica, per part del cor, cantar embossats amb la mascareta de rigor. Joan M. Albinyana va ser l’encarregat de la direcció escènica, que incorporava quatre ballarins de la companyia Cevalo. Un rèquiem farcit de llegenda des de l’encàrrec, del qual sabem que Mozart no coneixia ni qui n’era el destinatari ni tampoc qui havia sol·licitat els seus serveis. Ara ja sabem que va ser el comte Von Walsegg, que volia retre un homenatge fúnebre a la seva esposa, Ana, finada a vint-i-un anys. Però la llegenda no acaba al principi, perquè el geni de Salzburg va morir abans de finalitzar la composició i qui ho va fer, seguint les instruccions del mestre, va ser, bàsicament, Franz X. Süssmayer. Seus són el Sanctus, el Benedictus i l’Agnus Dei, que no és poca cosa, amb algunes aportacions de Joseph L. Von Eybler. En qualsevol cas, qui va marcar el tarannà de la composició va ser Mozart, subordinant la part musical a la vocal, “el més sublim que la modernitat ha aportat a la religió”, segons E.T.A. Hoffmann. Una perfecta barreja de tradició i avantguarda, farcida de nítides textures polifòniques, amb la gràcia, rigor i vigor que caracteritza el nin prodigi per excel·lència.
Pel que fa a la representació que ens ocupa, un Introitus una mica desajustat, desmanegat, feia témer el pitjor, però tot es va anar acomodant a mesura que els solistes, en tot moment precisos i conscients que bona part del pes de la representació depenia d’ells, varen encomanar la resta. Hi havia dos hàndicaps. En primer lloc, la manca d’efectius de la part masculina del cor, amb la inevitable descompensació del conjunt, rebaixat de volum, amb la consegüent minva d’emoció i sentiment a la peça. I, per una altra banda, puc entendre que es vulgui adornar el que no necessita ornaments addicionals, però mesclar els ballarins entre el cor no feia altra cosa que disminuir la concentració tant dels cantaires com dels espectadors amb aquesta molt prescindible incorporació.
Seu de Mallorca.- El concert que cada any omple la Seu en benefici de Projecte Home va haver de ser a porta tancada i emès en directe per IB3 Televisió. El format, si més no original, un Rèquiem de rèquiems que varen interpretar la Coral Universitat de les Illes Balears i la Simfònica, dirigides per Joan Company i Pablo Mielgo, respectivament, amb la soprano Nuria Rial com a solista. Ella va ser l’encarregada d’encapçalar el primer moviment del Rèquiem de Mozart i el deliciós Pie Jesu del de Fauré, potser el moment cabdal de la composició. El concert, amb tots els inconvenients acústics del marc incomparable, l’afegitó de l’amplificació idònia per a la retransmissió i les mascaretes que lluïen els cantaires, va tenir la gràcia d’aquesta combinació de Verdi, Mozart i Fauré, que de ben segur hauria pogut ser una altra amb idèntiques prestacions, perquè les possibilitats d’altres miscel·lànies és infinita. Menys és res.
