Els dies de l’art: entre la crítica social i l’abstracció

La Nit de l’Art 2020 deixa a Palma una quinzena d’exposicions per visitar en les properes setmanes, un recorregut amb obres molt destacables

El plat més fort que sens dubte ens deixen els dies de la Nit de l’Art a Palma és l’obra de Teresa Margolles al museu Es Baluard. Si entre les funcions de l’art s’han de destacar les d’obrir la mirada cap a un món -íntim o col·lectiu, real o imaginari-, sacsejar les emocions o les consciències i contribuir que ens facem tantes preguntes com a oferir-nos algunes possibles respostes; si entre els seus deures hi ha la correcta realització material -visual, sonora, olfactiva, tàctil...- d’una idea, La pedra, que és el títol del treball de l’artista mexicana per a l’exposició de Palma, ho acompleix amb escreix.

Una Nit excepcional

La Nit de l’Art 2020 ha estat tan excepcional com ho és la situació general. Ara bé, els dies de l’art -enguany la Nit ha transcorregut de dia- hauran deixat a Palma una quinzena de mostres que es podran visitar durant les properes setmanes i mesos a cadascun dels espais expositius de Ciutat. Dels dies de l’art ens en queden les obres, les quals al cap i a la fi són l’objectiu d’aquest esdeveniment que cada any -i ja en fa 24- obre la temporada de l’art a l’illa. Seguidament feim un recorregut comentat per algunes de les propostes més interessants, una selecció a través d’artistes i d’obres que, en aquesta edició, es mouen sobretot entre la crítica social i l’abstracció pictòrica que, dit sia de passada, feia temps que no vèiem brillar amb tanta força en l’oferta expositiva.

Campano i Margolles

Precisament entre la conscienciació social i la pintura abstracta se situen les exposicions de la ja esmentada Teresa Margolles i la que fa una mirada antològica a l’obra de Campano, ambdues comissariades per la directora d’Es Baluard, Imma Prieto. La de Margolles és un treball amb fortes connotacions periodístiques en la denúncia sense matisos de la duríssima situació de vulnerabilitat que pateixen les dones a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia. Sentir-ne les veus i escoltar el relat del seu dia a dia -en la primera peça-és glaçant i fa comprendre que aquest conflicte -que aprofundeix en temes tan candents com la migració, la frontera, les condicions laborals, les imposicions del poder i, entre tot i sobretot, la dona- està tan localitzat en aquest punt fronterer com extrapolable és gairebé arreu del món.

Entre la conscienciació social i la pintura abstracta se situen les exposicions de Teresa Margolles

Una tònica ben diferent té el recorregut per les etapes més significatives, els moments clau de l’obra de Miguel Ángel Campano (1948-2018). La seva abstracció no cerca la complaença, sinó que és una transposició constant dels seus referents literaris i filosòfics al llenguatge de la pintura. Mereixen una atenció especial les geometries més antigues, els grans quadres en blanc i negre que mostren la pintura en el màxim contrast, així com aquells en els quals tapa el cromatisme per fer l’obra encara més pictòrica. Amb gestos valents, sense por dels canvis -també passava per la figuració quan li era útil- i sense pretendre més coherència que la de cada treball amb els principis que l’impulsen, Campano s’ha de contemplar obra a obra -i especialment en aquesta mostra, que és una selecció succinta de la diversitat del seu llegat pictòric- per captar la força del gran pintor que va ser.

En clau de present i de futur

A la planta baixa i a l’entresol del Casal Solleric, 2022: Under Destruction ofereix una mirada crítica del present, però feta amb visió de futur immediat. A través de les obres d’onze artistes -Lara Almarcegui, Marlon de Azambuja, Sergio Belinchón, Donna Conlon & Jonathan Harker, Mar Guerrero, Marla Jacarilla, Enrique Jezik, Eugenio Merino, Tomás Pizá i Gema Rupérez- i el comissariat d’Adonay Bermúdez, les fotografies, els vídeos i les instal·lacions enfoquen un tema recurrent, sobretot en la fotografia actual, de les restes que deixa, mig construïdes mig derruïdes, l’explosió de tota bombolla lligada al totxo. En el cas d’aquesta mostra esdevé una lectura local, però no només, dels efectes del turisme en la construcció i sobretot destrucció de la ciutat. Són imatges reconeixibles que els artistes projecten cap al futur per valorar-ne les més que possibles conseqüències.

Per la seva banda, la pintora canària Cristina Toledo, a través de les obres que exhibeix a Una búsqueda infinita, a la galeria Pep Llabrés, també pren posició davant la dictadura dels cànons de bellesa i els processos dolorosos pels quals passen moltes dones per aconseguir la imatge física imposada. Cerca els seus referents en el cine o la publicitat, apropiant-se dels fragments per fer-ne una lectura pictòrica tan poc natural com ho és la cerca forçada d’una idea estereotipada de la bellesa.

Cristina Toledo pren posició davant la dictadura dels cànons de bellesa i els processos dolorosos pels quals passen moltes dones per aconseguir la imatge física imposada

Abstraccions múltiples

Dues exposicions col·lectives posen l’accent, com ja vèiem en la de Campano, en la potència, la vigència i les possibilitats expressives del llenguatge abstracte. Si bé és cert que a la proposta Cadmio limón que ofereix la galeria Pelaires l’abstracció dialoga amb un cert nombre d’obres de referències figuratives, també ho és que és la pintura abstracta és la que pren més lloc entre la selecció de peces de fins a deu artistes procedents de diversos països que ha fet la comissària Cristina Anglada. L’interès d’aquesta mostra radica en la reunió de deu dones joves que, tot i ser artistes amb una trajectòria consolidada, poden ser un descobriment per a la majoria de gent que visiti l’exposició. Elena Alonso, Cornelia Baltes, Katherine Bernhardt, Julia Dault, Larissa Lockshin, Tala Madani (atenció al seu vídeo pictòric), Elizabeth McIntosh, Adrianne Rubenstein, Sofia Estevi i Patricia Treib, amb tècniques i llenguatges múltiples, molt diferents els uns dels altres, introdueixen una via d’expressió del tot dominada per la pintura, el color, el gest i la geometria lliure.

D’altra banda, en una convivència entre l’obra gràfica original i l’obra única, Paisatges transversals, a la galeria 6A, contempla l’art com una finestra que permet observar les panoràmiques, en aquest cas abstraccions pures però ben singulars d’artistes com Mateu Bauzà, Lola Berenguer, Pep Coll, Ñaco Fabré i Fernando Pagola.

L’expressió poètica

I dos apunts que sumen l’expressió poètica a l’abstracció d’un, Nicolò Baraggioli, i a la figuració onírica de l’altra, Leiko Ikemura. Baraggioli, des de la galeria Xavier Fiol, desenvolupa un exercici escultòric (molt pictòric) de gran contenció i minimalisme que posa l’accent tant en el contingut com en la forma, unitat dels oposats, com titula la mostra. A l’Oratori de la Kewenig, Ikemura ofereix amb una sola escultura de grans dimensions la inquietant simbiosi entre natura i humanitat.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF