Santiago Lorenzo: “Ningú té dret a prendre’t el pèl amb el teu sou”

L'escritptor és l'autor de l'èxit literari 'Los asquerosos', que saltarà al teatre i al cinema

L'escriptor i cineasta Santiago Lorenzo / Cecilia Díaz Betz / Blackie Books

Los asquerosos, de l'escriptor Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964), desprèn al llarg de totes les seves pàgines una al·lèrgia profunda i fastigosa cap a la gent. Paradoxalment, la novel·la publicada per Blackie Books s'ha convertit en un fenomen de masses. Amb més de 150.000 exemplars venuts i diverses traduccions en marxa, Los asquerosos parla de l'exili d'un jove precari en un poble deshabitat i minúscul de l'Espanya interior. El llibre es convertirà ara en un espectacle en mans de Jordi Galceran i Jaume Buixó que, si la pandèmia ho permet, s'estrenarà al desembre al Teatro Español de Madrid. També se'n prepara una adaptació cinematogràfica.  

Com s'explica l'èxit de la novel·la?

Em limito a no explicar-m'ho. No entenc res. És un llibre escrit des d'un forat, des del lloc on jo visc. Parla de la misantropia i, malgrat tot, només ha recollit filantropia. És una paradoxa molt estranya. Moltes vegades han dit que el que jo feia era una merda o que jo era imbècil i m'ha tocat aguantar-me. De la mateixa manera, quan passa això d'ara també m'aguanto. 

Per què li interessava escriure sobre la misantropia?

Era una reacció al bonrotllisme, a l'unicornisme rosa. També m'he enrecordat de diversos amics i amigues meus que assagen aquesta forma de solitud. Tinc algun amic que porta anys vivint enmig d'una gran ciutat però experimentant la solitud.

"La novel·la és una reacció al bonrotllisme, a l'unicornisme rosa"

Va escriure el llibre des de fora de Madrid, instal·lat en un petit poble de menys de 20 habitants. Com va influir això en la pròpia experiència?

Quan va sortir el llibre ja feia sis o set anys que havia marxat de Madrid. Al cap d'un temps em vaig trobar molt sol, visc en un lloc molt petit i jo sempre havia estat en ciutats molt grans. Em vaig adonar que la visió d'un urbanita al mig del medi rural em provocava pensaments que em semblaven escrivibles. Més o menys escrius sobre allò que vas vivint. I quan em vaig trobar aquí tot sol em va sortir aquesta novel·la. 

A la novel·la en Manuel és l'únic habitant de Zarzahuriel fins que una família s'instal·la a la casa del costat. Ell els observa amb un menyspreu que acaba derivant en odi. Per què en molts llocs rurals hi ha aquesta aversió pels urbanites?

Depèn del desconegut i del seu comportament. A Los asquerosos apareixen uns forasters que fan fàstic a l'únic habitant de Zarzahuriel. A Robinson Crusoe passa el contrari, el protagonista està sol i quan arriba el Divendres es fan molt amics, perquè tenia ganes d'humanitat. A la novel·la apareix la mochufa, una gent que ja fa fàstic a molts madrilenys quan són a Madrid. Són com els votants d'Isabel Díaz Ayuso, que fan fàstic a la gent normal, siguin a Madrid o no.

Amb el nom de mochufa bateja un perfil molt peculiar de gent. Com els descriuria?

És una paraula que funciona com una onomatopeia. Només pronunciar-la ja transmet el seu significat. La mochufa és la visió de l'horterada que té aquest autor.

La pandèmia ha fet que la gent fugi a les segones residències, una mica com passa a la novel·la. ¿Hi ha hagut nouvinguts al lloc on vostè viu?

Algun sapastre de Madrid ha vingut aquí, però és que això no ho aguanta ningú. Se'n tornen amb la cua entre les cames perquè no ho suporten. El mochufa que ve aquí a passar els caps de setmana, si s'ha de quedar dilluns, dimarts i dimecres es mor de fàstic. Sembla molt bonic, però després la gent s'avorreix, es posa a beure. És que amb el bucolisme, o tens un perfil determinat o acaba amb tu. Aquí els contenidors de vidre estan cada vegada més plens perquè no ho aguanta ningú. 

Què fa fugir aquesta gent del camp?

Cal un perfil psicològic per a cada medi. També hi ha gent que la portes a la ciutat i es deprimeix. El camp té molt bona premsa, i alguns cauen a la trampa que el seu perfil psicològic coincidirà amb el patró d'aquest àmbit rural. Però s'equivoquen. També passa al revés, hi ha gent que creu que li anirà bé viure a Barcelona o a Madrid però al cap d'un any n'han marxat corrents. És important entendre quin és el medi on encaixa la teva silueta.

Los asquerosos retrata amb precisió i ironia les actituds de molts urbanites. Li preocupava ofendre el lector?

Quan estic escrivint només em preocupa que no faci massa fred a l'habitació. Aleshores arriba el dia que Blackie Books em diu que publicarà el llibre i m'adono de l'embolic que he armat, perquè no he pensat en res més. Però ha sigut molt emocionant perquè molts lectors han acceptat que la mochufa som tots. Ni tan sols jo mateix estic lliure de ser un mochufa, moltes vegades he de reconèixer que ho he sigut. M'agrada que molts lectors hagin jugat a recordar en quins moments ells eren mochufa. Aquells capaços de reconèixer que són susceptibles de ser-ho són la gent més blindada davant el risc horrorós de ser-ho realment. 

Abans d'arribar a Zarzahuriel, el Manuel fa d'operador per a una empresa de telefonia. La seva situació és una crítica ferotge al capitalisme i a la precarietat. ¿El camp ens salvarà de tot això?

No, la solució ha de ser individual i col·lectiva. Ningú té dret a prendre't el pèl amb el teu sou. La teva força de treball val almenys el mateix que els diners que cobraràs. Un treballador pot fer mil coses sense el seu patró però un patró no pot fer res sense els seus treballadors. No sé com se solucionarà, però valgui el record de 1789, de 1830, de 1848 i de 1871. Aquestes rebel·lions van servir per fer avançar les coses. 

"A mi m'agrada ser fastigosament garrepa amb l'aigua i amb l'electricitat"

Al llibre defuig la imatge d'un entorn natural idíl·lic o bucòlic. Per què?

És que jo soc un intrús al camp. Hauria estat molt fastigós per part meva posar-me a escriure com si hagués nascut i viscut sempre aquí. M'agrada que el protagonista sigui un intrús, perquè no hi ha res més fastigós que un impostor que pretén haver estat conquerit per la vida rural. Quan m'has trucat m'has agafat que estava recollint llavors d'un enciam, però jo no soc pagès. El de la novel·la no és un bucolisme verd, sinó un bucolisme asocial. Esclar que aquí és més fàcil, perquè mires endavant i hi ha una muntanya. No hi ha ningú pel carrer, però és que no hi ha ni carrer.

Tampoc hi ha proclames ecologistes, malgrat que la naturalesa sempre hi és present.

L'ecologia s'ha de fer, més que proclamar-la. Proclamar-la no ha servit de gaire res. A mi m'agrada ser fastigosament garrepa amb l'aigua i amb l'electricitat. M'encanta fer cada setmana un quilòmetre per portar els meus residus de plàstic a un contenidor de reciclatge, m'agrada no saber conduir i anar a peu als llocs. Al Manuel de la novel·la li passa el mateix. Ja no hi ha res més pendent de meditar sobre aquest tema, ja ho tenim tot dit. Ara només falta actuar. 

Quin paper jugarà vostè en l'adaptació de la novel·la al teatre?

Qualsevol cosa que jo digui serà per espatllar-la. Quan acceptes que algú faci una adaptació de la teva obra, ho has d'acceptar del tot. El Jordi Galceran i el Jaume Buixó han de treballar amb tota la llibertat que jo no vaig trobar al cinema i que ara tinc amb la meva editorial. A més, tant l'un com l'altre són dos monstres. Així que el dia que s'estreni sortiré del meu poblet i aniré a veure la funció. I com més em sembli que han espatllat la meva novel·la, més bona feina hauran fet ells dos. 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF