El déu del piano ha tornat al Palau

Grigory Sokolov és el déu del piano. I punt. No hi ha prou adjectius per descriure una vegada més les sensacions que aquest músic total produeix en qui assisteix a un dels seus recitals. I qui signa aquestes ratlles ha tingut la sort de veure’l en tretze de les catorze vetllades que aquest immens artista ha ofert al Palau de la Música. A l’hora d’abordar una crítica com aquesta, hom està temptat de repassar el que s’ha escrit sobre ell, incloent-hi el que un servidor n’ha publicat als papers. Tasca inútil, perquè cada recital de Sokolov és una festa en si mateixa. De manera que deixem-ho córrer i centrem-nos ara en el recital de dilluns.

Sokolov és un artista inconformista, que no s’acontenta amb oferir productes d’èxit i prou. Al contrari, és un investigador, un escrutador del piano. N’investiga la tècnica, el so que s’escolta, el que queda emmudit en la complicitat entre dits i tecles… Sokolov fa aprehensible allò que no sona però que sabem que hi és… un hermeneuta d’allò inefable, misteriós i primigeni… però que tan sols un talent com el seu pot entendre i comunicar. Tot en Sokolov és virtuosisme, però res en Sokolov és superflu, accessori o exhibicionista. Un artista a la recerca de la veritat, en definitiva.

En el cas que ens ocupa, el programa estava integrat per quatre poloneses de Chopin (incloent-hi la cèlebre op. 53 en la bemoll) i els deu Preludis, op. 23 de Rakhmàninov. Una sèrie, aquesta última, que ni el mateix compositor –i virtuós del piano– s’atrevia a tocar en un mateix recital. Sokolov sí que ho fa, però amb la grandesa dels humils. Perquè el seu és un virtuosisme callat, però al mateix temps amarat de Música en majúscula.

En la penombra, amb la seva ombra gegantina retallada sobre l’escenari del Palau de la Música, el pianista septuagenari va anar per feina, sense descuidar-se ni un moment que servia Art en majúscula. Una hora i tres quarts de concert i amb tres bisos, que haurien estat sis o set si no fos que el toc de queda obligava a marxar cap a casa. Això vol dir tornar a tocar de peus a terra. Va ser aleshores quan vam recordar que vivim en pandèmia, que duem mascareta, que l’extrema dreta segueix sent una amenaça planetària… i que l’endemà havíem de reomplir la nevera.