La desfeta de la xarxa artística mallorquina

PalmaEl mes d’abril de l’any 2000, obria les portes el Casal de Cultura Can Gelabert de Binissalem. Fa vint anys que aquest centre sociocultural, establert en la que va ser la casa de l’escriptor Llorenç Moyà, manté una programació artística estable, amb una vintena d’exposicions i de concerts i un nombre d’usuaris anuals que supera els 27.000. Temporalment tancat per la crisi del coronavirus i a l’espera de reprendre l’activitat en les properes setmanes, Can Gelabert és avui un dels pocs bastions que queden a Mallorca del que va ser, als anys 90 del segle passat i la primera dècada del 2000, tota una xarxa d’edificis municipals dedicats a l’art, plataforma de suport per als artistes de l’illa i dinamitzador de l’afició i el col·leccionisme de l’art contemporani.

L’aniversari de Can Gelabert serveix per recordar que, entre el 1985 i el 2005, es varen inaugurar més d’una vintena d’infraestructures artístiques i culturals als principals municipis de les Illes Balears, casals la reforma costosa de molts dels quals va ser finançada en bona part amb fons europeus. La Torre de ses Puntes de Manacor, la Casa de Cultura de Felanitx, el museu Can Planes de sa Pobla, Son Tugores a Alaró, Sa Màniga a Cala Millor, S’Escorxador de Marratxí, S’Escorxador de Porreres, el Centre d’Art Sa Quartera d’Inca, S’Estació d’Artà, Can Creu d’Inca de Capdepera, el mateix Can Gelabert i Can Fondo d’Alcúdia són només alguns dels centres que, en molts de moments, varen compartir una programació artística amb una qualitat notable que, en la majoria de casos, no haurien pogut desenvolupar tots sols, i que tampoc haurien aconseguit arribar i despertar l’interès d’un nombre tan elevat de mallorquins. I no només això, perquè aquella xarxa col·laborava amb una certa regularitat amb el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, amb les sales de Sa Nostra de Maó i de Ciutadella, amb el Museu de Menorca i amb l’Espai Mallorca del Raval de Barcelona, entre d’altres, que rebien moltes de les exposicions produïdes pels casals mallorquins.

El trencament i l’oblit

Bona part d’aquests centres municipals estan avui tancats, i no ocasionalment per l’estat d’alarma. Si més no, la majoria han deixat d’oferir una programació artística continuada. Alguns fan alguna exposició puntual, sovint programada amb criteris de veïnatge, gens professionals. I molts d’ells han esdevingut l’espai on els veïns van a fer tallers de manualitats, classes de ioga o pilates, o s’hi fan les reunions de les associacions del poble. Han assumit una funció més social, però que, en tot cas, queda als antípodes de l’ambició cultural amb la qual varen néixer i no té transcendència més enllà del propi municipi.

Tancaments, inestabilitat programàtica, recursos humans i econòmics insuficients, l’excessiu veïnatge o amiguisme, desinterès polític o, més sovint, la gestió agafada de les mans del regidor de Cultura i Festes de torn i la consegüent desprofessionalització són alguns dels motius de la desfeta d’aquella xarxa artística mallorquina que, fins fa una dècada, bategava a l’uníson i mantenia el pols de l’art a l’illa.

N’hi ha d’altres, de motius que varen dur al progressiu trencament d’aquella xarxa que s’havia anat teixint amb els anys i que, amb la Torre de ses Puntes de Manacor com a motor de propulsió, havia desenvolupat iniciatives artístiques de les quals resten nombroses publicacions: el Projecte Llevant, Art emergent o Projecte Triangle són alguns dels cicles expositius que voltaven Mallorca, que anaven a les altres illes i que es mostraven a Catalunya. Entre aquests motius, el principal és la pèrdua del suport extramunicipal, sobretot del que es rebia de l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra i del Consell de Mallorca.

El paper de la Torre de ses Puntes

El 31 de desembre del 2011, la Torre de ses Puntes de Manacor va deixar d’oferir una programació estable d’exposicions. Passà a acollir mostres esporàdiques i activitats diverses. Ara fa anys que està tancada. Després d’una important reforma de la fortificació medieval, el desembre del 1985 s’havia inaugurat aquest centre dirigit pel Patronat d’Arts Plàstiques de la ciutat i amb Joan Carles Gomis (que seria director del Casal Solleric) com a impulsor i gestor de les programacions, que incloïen entre vuit i deu exposicions l’any.

Els criteris sota els quals s’organitzaven i es produïen les exposicions eren força clars: donar una empenta als artistes lligats a Mallorca, revisar l’obra i la trajectòria d’artistes consolidats i servir de plataforma de llançament i suport dels emergents. Les mostres anaven acompanyades d’una certa investigació que quedava reflectida en un catàleg de les obres exhibides. També això s’ha perdut i, d’aquesta manera, no només els artistes i els aficionats ja no disposen d’aquell document informatiu, sinó que s’ha trencat també una xarxa de col·laboradors que hi prenien part: historiadors, crítics d’art, fotògrafs, dissenyadors de catàlegs, lingüistes i impremtes, entre d’altres.

L’existència del Patronat garantia l’estabilitat de les programacions al marge dels canvis polítics i evitava les ingerències dels partits. A més, disposaven d’un pressupost propi, cosa essencial i no tan freqüent entre aquests casals de cultura, la disponibilitat pressupostària dels quals no està fixada i depèn directament de la Regidoria de Cultura i Festes. La Torre de ses Puntes va ser el primer centre d’aquestes característiques que va signar un conveni anual amb l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra i el Consell de Mallorca, que entre ambdós aportaven dos terços del pressupost, mentre que l’Ajuntament de Manacor n’aportava el terç restant.

Amb l’estabilitat de la gestió professional i de la pressupostària, la Torre de ses Puntes va poder engegar, entre d’altres, els projectes de calat esmentats, i ho va fer amb un esperit de coproducció i de teixir xarxa. La col·laboració va anar cosint la xarxa entre espais de característiques similars -Can Gelabert, el Centre de Cultural Felanitx, Can Fondo d’Alcúdia, el museu Can Planes de sa Pobla i Sa Quartera d’Inca n’eren els principals-, però també se subministraven exposicions a espais d’altres municipis més petits, sempre que tinguessin les condicions expositives adients.

Als dorsos dels catàlegs es poden veure els escuts i logotips de les administracions, entitats i empreses involucrades. Només consultant una de les publicacions de l’anomenat Projecte Llevant, hi trobam impresa la col·laboració entre dotze municipis, a més del Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i Sa Nostra. Aquesta era la dimensió de la xarxa, ara ja desfeta.

Segons Joan Carles Gomis, a qui s’ha de considerar impulsor d’aquesta xarxa, tot i que ell defugi qualsevol protagonisme en aquest sentit, “som davant una inèrcia trencada. I les inèrcies com aquestes, que teixeixen xarxa, costen molt d’arrencar, són molt fàcils de rompre i la seva recuperació és extraordinàriament didícil. Ara, majoritàriament, tenim infraestructures sense estructures solvents i sense una programació estable. Si no hi ha estabilitat en les programacions, la gent perd la inèrcia d’anar-hi i hi perd també l’interès”.

Tres dels que es mantenen

Tancada la Torre de ses Puntes, desapareguda Sa Nostra, transformat el suport del Consell de Mallorca -que de fa uns anys té la iniciativa CACIM (un catàleg de petites activitats culturals a disposició dels municipis de l’illa, del qual reneguen els grans pel poc interès i la nul·la ambició, i ho aprofiten els pobles més petits )- i amb la xarxa artística desfeta, resten alguns, pocs, centres culturals municipals amb una programació estable i d’un cert interès.

És el cas de Can Gelabert, gestionat des del segon any per Tres Serveis Culturals, una subcontractació però sense un pressupost fixat. En els 20 anys d’existència, s’ha mantingut obert i actiu més de 300 dies l’any, amb tres exposicions simultànies, concerts, conferències i activitat ciutadana. Es fa producció artística, es col·labora amb centres de fora de Binissalem, també de fora de Mallorca. A més d’acollir l’arxiu de Llorenç Moyà, té un taller d’enquadernació cedit per Paz Alomar, amb un tòrcul que és cessió del Centre de Belles Arts. Per commemorar els 20 anys, han anunciat l’inici de residències d’art i pensament, amb un apartament per als residents. Amb una programació estable, és dels pocs centres expositius on es revisen trajectòries d’artistes que varen obrir camí a l’art els anys 70 i 80 del segle passat. Tres Serveis Culturals gestiona també el casal de Son Tugores d’Alaró des de principis d’enguany, igualment amb pressupost municipal no específic per a la seva activitat.

Mereix una menció especial el Centre Cultural Felanitx, ubicat a la Casa de Cultura del poble. És un dels centres més antics de l’illa que han aconseguit mantenir una programació estable, excepte durant uns anys. L’entitat havia estat gestionada des del 1989 per un patronat amb pressupost propi (ara són uns 135.000 euros anuals), al capdavant del qual hi era Antoni Massot, fins al 2003. Després d’un parèntesi de govern del PP, quan la programació va ser inestable i erràtica i la despesa era mínima, des del 2015 presideix el Centre Cultural qui és regidor de Cultura, i historiador de l’art, el socialista Xisco Duarte. Fan unes dotze exposicions i un certamen d’arts plàstiques que ha descobert o ajudat a impulsar les trajectòries d’artistes que s’han consolidat. Xisco Duarte és l’excepció, casual -si es vol dir així- d’una gestió política que no s’allunya de la professionalitat, però que perilla cada pic que hi ha canvis polítics.

O tancats o sense estabilitat

A banda dels pocs centres que es mantenen d’aquella xarxa, n’hi ha un bon nombre que estan quasi sense programació i duits directament des de la regidoria. Així és en el cas del museu Can Planes de sa Pobla, ara espai multifuncional, tot i tenir una col·lecció d’art valorada en un milió d’euros; de Can Fondo d’Alcúdia, que havia tingut una trajectòria notable i des del 2016 no té programació continuada, i del magnífic Centre d’Art Sa Quartera d’Inca, també en mans de la regidoria de la ciutat però on des de la legislatura passada no s’ha tornat a desenvolupar un programa continuat i professional d’exposicions.