Cultura 02/08/2019

El desastre de Woodstock 50: Què ha fallat?

El cúmul de despropòsits fins a la cancel·lació del festival commemoratiu recorda casos famosos com el Fyre

Text Ben Sisario / New York Times
4 min
01. Imatge d’arxiu de l’històric festival de Woodstock, celebrat en una granja de Bethel, a Nova York, els dies 15, 16 i 17 d’agost de 1969. 02. Michael Lang, un dels fundadors del Woodstock original, el 1999 quan va impulsar l’últim revival del festival.

A finals de l’any passat, Michael Lang, un dels productors del festival de Woodstock del 1969, va acostar-se als directius i promotors més poderosos de la música amb una jugada. Lang volia commemorar el cinquantè aniversari de Woodstock amb un esdeveniment multigeneracional de tres dies que portaria 150.000 persones a un circuit de Fórmula 1 a l’estat de Nova York. Amb la marca Woodstock com a imant, els va dir, el festival celebraria l’esperit de l’original però interessaria a la joventut d’avui, expliquen cinc representants que volen mantenir l’anonimat.

Els agents eren escèptics. Faltava menys d’un any per al cap de setmana escollit per Lang, del 16 al 18 d’agost, i dubtaven de si el nom de Woodstock significaria gaire per a la generació Z. Com esquivaria Woodstock 50 la crisi dels festivals que ja copaven el mercat? Tot i així, les agències van accedir a subministrar-los talent de primer nivell si Lang i els seus socis assumien tot el risc. Un agent expert li va dir: “T’ajudarem. Però ens haureu de pagar per sobre de catxet i per avançat”.

Amb aquest pacte i finançament provinent del conglomerat publicitari japonès Dentsu, Lang i el seu equip van reservar més de 80 artistes, entre els quals Jay-Z, Miley Cyrus, The Killers, Santana, Imagine Dragons, Chance the Rapper, Halsey i Dead & Company, que havien d’actuar al recinte de Watkins Glen. Segons els documents judicials, el festival es va gastar 29 milions d’euros en artistes.

Aquesta setmana, en la desfeta més desastrosa des del Festival Fyre de fa dos anys, el somni de Lang ha acabat en una derrota humiliant per a un dels noms més recordats de la història del rock. Lang creu que l’elecció d’un mal company de viatge va arruïnar el festival, juntament amb “una sèrie de contratemps imprevistos”, tot i que molts dels contratemps semblen autoinfligits.

La mort de Woodstock 50 és la història d’un exjugador que torna a competir en un terreny de joc que ha canviat. Des de l’últim Woodstock, el 1999 -un altre desastre, que va acabar amb disturbis i denúncies d’agressions sexuals-, els festivals s’han convertit en un mercat intensament competitiu i car, amb poc marge d’error.

Des del principi, molts van dubtar de la idea de Lang. John Scher, un promotor que va treballar als festivals de Woodstock del 1994 i del 1999 i que considera Lang un amic, va intentar raonar-hi: “En Michael és un somiador. Tenia la més sincera de les motivacions, però ja l’hi vaig dir: ¿no heu fet ni un duro en tres Woodstock i en fareu a la quarta?”

El festival es va anunciar al gener, però estava lluny d’estar preparat. Els organitzadors havien intentat fitxar Beyoncé, Bruce Springsteen, Drake i Kendrick Lamar, però no havien confirmat cap reserva. Aviat comencen a sonar les alarmes. Els organitzadors redueixen el seu objectiu d’assistència a 100.000 persones. L’alineació d’estrelles no s’anuncia fins al 19 de març i, estranyament, les entrades no sortien a la venda fins a un mes després, el 22 d’abril. Aquesta data va anar ballant, fins que va sortir la notícia que el festival no havia aconseguit els permisos per celebrar-se i van sorgir dubtes sobre la seva viabilitat.

Dentsu va declarar la defunció de Woodstock 50. Lang va denunciar que l’empresa japonesa tingués dret a rescindir el contracte -i un jutge li va donar la raó- però el mal ja estava fet. A principis de juny, Woodstock 50 va perdre la seu a Watkins Glen en no pagar 150.000 dòlars. “Allò ens va fer retrocedir sis setmanes. Mai ens en vam recuperar”, reconeixia Lang aquesta setmana. A més, un cop Lang i Dentsu van arribar als tribunals, van sortir a la llum documents de l’empresa especialitzada en grans esdeveniments Superfly en què advertia que a Watkins Glen només hi cabrien 61.000 persones, no 100.000. Els funcionaris estatals, a més, van exigir que Woodstock 50 fes diverses millores abans que se li concedís el permís, incloent-hi la construcció de noves carreteres, un pont temporal i sistemes d’emmagatzematge d’aigua. També requerien més personal de seguretat. El circuit demanava una fiança d’un milió de dòlars abans que es posessin a vendre les entrades.

Descartat Watkins Glen, quan faltaven dos mesos per al festival, els organitzadors van intentar traslladar-lo a un altre circuit (aquest per a cavalls) a Vernon, una ciutat de 5.000 habitants. Les autoritats van rebutjar quatre sol·licituds diferents. El 22 de juliol el festival semblava insalvable, però a Lang encara li quedava un avemaria. Seth Hurwitz, un promotor independent de Washington D. C., li va suggerir el pavelló Merriweather Post a Maryland, un espai a l’aire lliure que pot acollir 30.000 persones. L’única condició era tenir un bon cartell. “No serà un altre Fyre Fest, perquè no els deixaré vendre entrades tret que vegi confirmacions per escrit dels concerts”, va assegurar Hurwitz quan va sonar Merriweather.

Però Lang no va poder salvar Woodstock 50: estava demanant als artistes que anessin a un festival molt més petit, a centenars de quilòmetres del lloc original i quan la marca ja estava malmesa. Fins i tot va intentar revendre l’esdeveniment com un festival benèfic, però tampoc n’hi va haver prou. Aquesta setmana, un a un, els artistes han abandonat Woodstock 50: Jay-Z, John Fogerty, Santana i finalment Miley Cyrus.

Dins la indústria musical, el final de Woodstock 50 ha provocat certa satisfacció per la desgràcia aliena, perquè ha demostrat que muntar un festival de primera classe està fora de l’abast de qualsevol diletant. Però també hi ha hagut desil·lusió i tristesa per la impossibilitat de traslladar al 2019 el missatge de pau i amor de Woodstock. “El món és un lloc molt diferent del 1969”, ha sentenciat Frank Riley, que representa Robert Plant & the Sensational Space Shifters, que havien d’actuar a Woodstock 50.

stats