Barcelona.El Festival de Sitges inaugura una nova edició dijous vinent. En un moment de crisi i retallades en què alguns certàmens espanyols trontollen (Punto de Vista) i d'altres s'ensorren (Mostra de València), el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya gaudeix d'un gran moment que ni tan sols l'artificial polèmica al voltant de la projecció de la pel·lícula A serbian film ha pogut embrutar.
Amb una programació que supera els 160 títols i que abasta la totalitat de l'espectre del cinema de gènere, la nova edició posa de manifest també que l'eclosió del fantàstic català ja és un fet consolidat: quatre produccions catalanes conviuen amb naturalitat amb altres pel·lícules de Corea, els Estats Units, França o el Japó. Són cintes com Emergo , de Carles Torrens, un thriller sobrenatural rodat en un pis de Barcelona amb actors nord-americans i un pressupost irrisori, però que està a punt de vendre's a tot el món; Mientras duermes , un sorprenent thriller de Jaume Balagueró -inesperat canvi de registre per al director de [REC] - amb Luis Tosar i Marta Etura, i Eva , el futurista drama de Kike Maíllo protagonitzat per Daniel Brühl, que interpreta un enginyer que torna a casa amb l'encàrrec de construir un nen robot. Presentat amb èxit a Venècia, Eva serà el film inaugural de Sitges, el primer parlat en català.
Acció mutant a l'orfenat
Aquest esclat del gènere, evidentment, ve de lluny. Posats a buscar-li un principi, podríem triar l'estrena d' Acción mutante (1992), el primer llarg d'Álex de la Iglesia. "En un moment en què gairebé no es feia gènere a Espanya, l'aparició de la figura de De la Iglesia i la popularitat del seu cinema ens va donar a molts cineastes forces i il·lusions per creure en les nostres possibilitats", explica Balagueró, mentre que Maíllo reconeix que ell s'identifica més amb Alejandro Amenábar "per una qüestió de llenguatge narratiu".
La normalitat amb què es facturen cintes de gènere amb bona resposta del públic va esperonar els directors, però sobretot els productors, que hi veien negoci. Filmax va iniciar llavors una política de produccions fantàstiques de sèrie B dirigides al mercat internacional, la Fantastic Factory, que, tot i no donar fruits memorables en forma de pel·lícula, sí que va servir per depurar les habilitats d'una generació de tècnics cinematogràfics.
Finalment, el 2007 van coincidir al Festival de Sitges dos títols que van marcar el començament d'una nova era: [REC] i El orfanato . Sense actors ni tècnics nord-americans, l'èxit internacional de les dues pel·lícules va confirmar el potencial del fantàstic nacional i la connexió dels autors amb el públic. El gènere, definitivament, deixava de ser únicament patrimoni dels friquis.
Sitges, punt de trobada
En aquest èxit té la seva part de responsabilitat el Festival de Sitges. Els autors que participen en aquesta edició han sigut espectadors assidus del Festival durant anys. El debutant Torrens assenyala Sitges com "l'únic culpable de l'obsessió personal amb el cinema fantàstic". Torrens va anar a l'escola amb els fills de Brian Yuzna, un dels directors nord-americans de la Fantastic Factory. "Sempre teníem entrades per a totes les pel·lícules", confessa. A Kike Maíllo, Sitges li va servir per "nodrir-se cinematogràficament", però en destaca la funció del Festival com a "punt de trobada". "Sitges és com una escola, parles amb moltíssima gent i això també et serveix per prendre la temperatura industrial del gènere", diu el director d' Eva . "Potser he après més de cine a Sitges fent cafès que veient pel·lícules".
El Festival ha format part de la vida de Jaume Balagueró des que era petit: "Allà he assentat els meus gustos, he presentat els meus curts, el meu primer llarg... Tota la meva carrera ha succeït en paral·lel al festival". Enguany, Sitges retornarà aquesta passió al director fent-li un homenatge molt especial: el lliurament de la Màquina del Temps, el premi d'honor del festival.
Un cinema exportable
Una qualitat compartida d'aquest cinema és la seva facilitat d'exportar a l'estranger. Balagueró, que va triomfar amb Darkness als Estats Units, destaca la "universalitat" del gènere, i que cada vegada és menys important que els actors siguin anglosaxons i la llengua, l'anglès. Un bon exemple d'això és Eva , venuda al mercat nord-americà per una xifra rècord. Maíllo no creu que sigui un fet extraordinari. "El nostre cinema és un reclam per a la indústria nord-americana, que s'està plantejant invertir aquí en lloc de captar el talent, que és el que tradicionalment succeïa". Torrens, que ha estudiat als Estats Units, diu que "si alguna cosa ens han ensenyat Los otros, El laberinto del fauno, Buried, [REC] i El orfanato és que no cal sortir de la Península per fer un gran cinema de gènere".
