Liceu.- La darrera òpera de Mozart, La clemenza di Tito, va ser l’encàrrec de Leopold II per celebrar la seva coronació com a rei de Bohèmia, amb la qual cosa, les preses i La flauta màgica a punt d’acabar, li mancava la introducció i alguna coseta més, ha fet que el temps que li va durar la composició s’hagi convertit en un altre valor afegit a la llegendària existència musical del geni de Salzburg. Així i tot, La clemenza di Tito no és un dels títols més representats ni representatius de qui va fer de la seva vida la millor representació. Afegir que va finar tres mesos després de l’estrena i abans que a ell l’havien encarregada a Salieri i aquest va declinar l’oferiment per excés de feina són tan sols dues anècdotes més sense gaire importància. Val a dir que la seva estructura no és sorprenent ni innovadora, amb el recitatiu/ària com a suport.
Mc Vicar, qui tampoc no resulta quasi mai sorprenent, però sempre atractiu, delicat i elegant, no ho tenia gaire fàcil per a una història amb tants recitatius i tan poca acció. Potser per això s’ha inventat una fidel guàrdia pretoriana vestida de samurai, per amunt i per avall, que de tanta fidelitat varen ser els seus integrants qui finalment varen assassinar l’emperador. Una escala molt empinada i de perfil que li resta estètica, uns decorats que es van superposant per indicar el lloc on transcorren els fets, amb una reixa que sembla una peça de Cristina Iglesias, i poca cosa més. Tan sols una premonitòria efígie del Cèsar amb el cap tintat de vermell i el fet de situar l’acció a l’època napoleònica són les úniques llicències més enllà del classicisme.
Eficient i gens recargolada la direcció musical de Philippe Auguin, que serveix com a rerefons d’un Paolo Fanale en el paper de Tito, sobri i molt elegant en el fraseig; Myrtò Papatanasiu en el de Vittellia, amb moltes dificultats a la part alta; mentre que Anne-Catherine Gillet com a Servilia i Stéphanie d’Oustrac com a Sesto es varen convertir en indiscutibles estels de la funció brodant els seus personatges, tant dramàticament com vocalment amb la dosi d’autenticitat necessària per donar consistència a la història i un resultat final més que satisfactori, amb una intervenció del cor del Liceu a l’altura del producte.
Auditòrium.- En el desè concert de temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears els noms propis varen tornar a ser els protagonistes i, un altre cop, d’una significació indubtable. Resulta difícil explicar la magnitud dels noms i llinatges que setmana rere setmana, concert rere concert, acompanyen l’orquestra que dirigeix Pablo Mielgo i la fan créixer de tal manera que els grans beneficiaris en som els espectadors. Nikolai Lugansky ha estat el premi de la setmana per a uns espectadors que gairebé omplien l’Auditòrium. Els concursos que ha guanyat el pianista rus són tants i tan importants que el seu currículum és aclaparador. Tan sols llegint aquesta petita ressenya un es pot fer una idea del luxe que representa el concert, d’un nivell al qual molt poques altres disciplines culturals poden arribar. Després de 138 compassos en els quals l’orquestra contextualitzava el discurs, es donava el tret de sortida a la intervenció del solista en el Concert núm. 1 per a piano en mi menor, de Chopin, una peça que, tot i ser el segon concert que va compondre el polonès, tot just abans de partir cap a París, va ser batejada com la primera per la data de la publicació. Un detall sense importància, una anècdota que es repeteix cada cop que es programa, com també ho és el retret a la senzillesa de l’orquestració de la composició en favor de l’instrument solista. Lugansky en va fer una lectura molt sòbria, sense opció al rubato ni cap llicència interpretativa, absolutament acadèmica, impecable. Ja des del començament, per anar pujant esglaons i assolir el virtuosisme al Rondo vivace amb tanta fluïdesa que semblava fer-ho sense cap dificultat. És clar que tan sols era una sensació, la que tan sols poden suscitar els més grans. No era tot. Al protagonista de la primera part li quedava la fase més dura de l’etapa, un Larguetto inabastable, el qual requereix un esforç gairebé titànic i que Nicolai Lugansky va resoldre amb la mateixa desimboltura que la resta de la seva interpretació. Aplaudiments a la francesa i una octava més amunt del que és habitual.
La segona part es va iniciar amb un aperitiu, Danses de Galanta, de Zoltán Kodály. Després d’aquesta folklòrica introducció va arribar el torn del seu amic, Béla Bartók, i El mandarí meravellós, un ballet estrenat l’any 1926 tan actual que esgarrifa. La música és suport d’una història més vigent que mai. Tres homes rapten una jove i l’obliguen a prostituir-se. Bartók va exhibir tot un seguit de recursos per explicar una història tan dura com virulenta. Capes que es van superposant i que van explicant tots els capítols d’una tragèdia urbana que l’orquestra amb un Mielgo intens varen transmetre amb l’eficàcia imprescindible per a una composició tan transgressora, tan actual, tan intemporal.
