Música
Cultura 18/05/2018

Dani Vega: "Ser el líder del teu grup mola perquè la llibertat artística és absoluta"

El guitarrista de Mishima estrena un projecte propi sota el nom de Sr. Canario

Xavier Cervantes
8 min
Dani Vega amb els músics que l'acompanyen a Sr. Canario

BarcelonaDani Vega (Las Palmas, 1975) és el guitarrista de Mishima, l'aventura dins l'ordre del grup que lidera David Carabén. Però també és un apassionat del 'heavy' i la música negra que ha trobat el temps per tirar endavant un projecte propi que ha batejat amb el nom de Sr. Canario. Vega comença aquest camí paral·lel a Mishima amb el disc 'Estado natural' (La Cúpula Music, 2017), que aquest divendres desplegarà en directe al Barts Club dins del festival Guitar BCN. Vega aprofitarà per filmar l'actuació "amb cinc càmeres". "De fet, rodarem un curtmetratge abans i després del concert. Ser el líder del teu grup mola perquè et pots inventar el que vulguis, i la llibertat artística és absoluta. Jo m'invento alguna cosa, ho escric, ho dic als nois i tots em diuen: «Fem-ho!» Mishima, en canvi, és un palau, una cort on tot ho discutim molt i té una dinàmica més de grup", diu Vega, que té la intenció d'anar construint "una carrera coherent, divertida i amb estil".

Com és fer promoció en primera persona?

Genial. Crec que em va bé perquè tinc facilitat de conversa, i n'he après molt del David. He estat moltes vegades al seu costat i he vist com va la cosa. Ell és un exemple perquè té una personalitat molt marcada i un discurs molt sòlid, tot i que jo tampoc aspiro a això, sinó a dir la meva.

¿Les cançons del disc estan compostes totes en la mateixa època?

Sí. Les vaig compondre totes pràcticament en sis mesos. De fet, som al 2018 i una de les coses que més em costa és reconèixer que aquests temes són del 2016. ¿Ho preguntes perquè són cançons molt variades? És que el debut d'un 'sideman' no és un gran gènere en la història del rock. No solen ser discos gaire ben rebuts. En el meu cas, vaig decidir fer bàsicament tot el que em sortia, també pensant que ja concretaria més en un segon disc. Si aspiro que la meva carrera sigui una mica coherent cal centrar-se en alguna cosa. Però aquí va ser com treure-s'ho tot de sobre i tirar pel dret. La idea era fer un disc variat i demostrar-me a mi mateix el que puc fer.

Aparentment és un disc més de so que de cançons.

Aparentment, sí. A mi el que més m'agrada és produir i arranjar, és com més bé m'ho passo. Diguem que compondre és una excusa per poder arranjar i vestir cançons. I, sí, hi ha un munt d'arranjaments al disc. També s'acosta una mica a un disc de productor, però tampoc ho és. Als 70 es feien molts discos de productor. Nile Rodgers, el de Chic, és Déu com a productor, però els seus discos en solitari realment no són tan bons com els que feia quan en produïa d'altres, com ara Daft Punk o el 'Let's dance' de David Bowie.

Hi ha arranjaments amb un pes molt dramàtic, com els violins de Sara Fontán. Com els trasllades al directe?

En directe portem sintetitzadors. No intentem emular el que no hi ha, òbviament. Haurien d'anar molt bé les coses per poder convidar tots els músics que col·laboren en el disc. Ja en som sis a l'escenari, i en directe li he volgut donar més importància a la percussió perquè vull que sigui un directe festiu, no complicar-lo amb cordes i vents.

De la música que escoltaves quan eres adolescent, ¿què creus que hi ha al disc?

Moltes coses. Des del 'heavy'... Iron Maiden els porto al cor, Black Sabbath moltíssim, el 'thrash' de Metallica, Megadeth i Anthrax també moltíssim. Però no sé si sóc més dels melòdics com Iron Maiden o dels durs com Metallica. Bé, crec que més d'Iron Maiden; és una qüestió molt personal. Al disc també hi ha coses de The Cure, que els escoltava molt de petit, i música negra, perquè el meu pare tenia molts discos de Terry Callier, de Billy Paul, coses d'aquell soul dels anys 70 que és als temes més funk del disc. També pot ser que hi hagi alguna cosa més funk-rock tipus Red Hot Chili Peppers, que els he escoltat moltíssim. I de Cocteau Twins, que és un grup que m'apassiona, i una mica d''indie' americà. M'agradaria parlar d'un disc que tingués un estil molt definit, però crec que això es veurà en el següent que faci. En aquest hi ha molt del que escoltava, del que porto a dins.

S'agraeix que li posis aquest punt funk, perquè fa que en comptes de ser un disc introspectiu sigui tot el contrari.

A mi m'encanta la música ballable, però que no deixi de ser rock, que no deixi de tenir aquesta pulsió rítmica negra que més que llatina és africanista. Això és el que busquem amb la producció. En aquest aspecte, crec que hi ha alguna cosa diferent: no és un disc d''indie, perquè en l''indie' no hi ha funk. Podria ser un bon camí per a Sr. Canario, aquest estil.

¿'Los niños ven' i 'Videoclub' són les cançons més pop del disc, juntament amb 'Mirar atrás'?

Sí, tot i que 'Mirar atrás' és una mica retro. Em sento molt còmode amb l'estructura estrofa-tornada-estrofa. Són els temes més pop pel que fa a l'estructura, però també els més complicats rítmicament. Curiosament, em sento més còmode aquí que en cançons com ara 'Haters (gonna hate)' i 'Visiones', que són més rock.

És curiós que ho digui un guitarrista com tu.

És que cada vegada m'agrada més tocar menys. En aquest disc hi ha un parell de solos de guitarra, però en l'últim disc de Mishima la toco molt poc, economitzo molt la guitarra, i m'encanta. Aprendre per desaprendre. En l'últim disc de Mishima és bastant 'heavy' el buit que hi ha, i fins i tot podríem arribar més enllà perquè si la cançó és bona només necessites una melodia de veu i una guitarra que faci l'harmonia.

¿La producció de la veu, gairebé mai en primer pla, és per timidesa o per estètica?

És una barreja de les dues coses. A més, jo encara estic aprenent a cantar. Quan escolto el disc penso que la veu fins i tot podria estar més lluny. Quan escolto grups 'indies', excepte els 'mainstream' que tenen un cantant potent, com Santi Balmes, de Love of Lesbian, la veu sempre està molt enrere. És una mania que tenim, una estètica forçada per la timidesa, com la de Los Planetas.

Qui és el teu públic?

L'última vegada que vam tocar a l'Heliogàbal em va sorprendre perquè hi havia molta gent que no coneixia. La majoria eren d'uns 30 anys. Òbviament, m'agradaria que hi hagués sobretot gent més jove, però en aquest disc crec que segurament tindrem un public d'uns 30 anys, més que res per l'afinitat amb les influències musicals, que són una mica dels 90. És un debut i el defensaré fins que tregui el següent tema. Vull anar cremant etapes. No vull tornar a publicar un LP, sinó treure cançons. Som al 2018 i no hi ha cap obligació de treure un LP perquè et contractin, que al final és el que volem. Llavors, per què hem de treure un LP? ¿Treballar dotze cançons durant un any i que al cap de sis mesos encara no en puguis treure més perquè toca defensar les del LP? No. Siguem més espontanis. Aquest és el meu pla. I ho vaig complint, perquè acabem de presentar un tema nou, al setembre en traurem un altre i abans de finals d'any tres o quatre més. Crec molt en les cançons i en els videoclips. Jo no crec en els discos.

Qui et conegui personalment pot enxampar certs detalls del que expliques en les lletres. Per exemple, que vas treballar en un videoclub. Però en realitat hi ha poques coses explícites que l'oient pugui identificar amb la teva biografia.

Tot té un sentit, però també hi ha abstracció. No soc un cantautor. Aquesta setmana m'he assabentat que al setembre tocarem al Bataclan de París. I 'Corre' la vaig escriure precisament el dia després dels atemptats. Se'm posen els pèls de punta només de pensar que ara podem tocar allà. Una altra cançó, 'Miedos', és sobre les sensacions que vaig tenir quan vaig saber que seria pare. Tot és personal, però és difícil expressar en paraules el més profund d'un mateix. És un gran repte per a un cantant, i més per a una persona que sempre ha sigut el noi del costat i que fins ara no ha donat la cara. Tampoc penso que el món em necessiti. El que podem oferir és diversió en directe, d'això n'estic seguríssim.

Com coordines la teva agenda de concerts amb la de Mishima?

Fa tres mesos que tinc mànager, Pink Tiramisú, l'agència d'un català que viu a Mallorca, i els concerts que han anat sortint he intentat que no coincidissin, com he fet amb el del Guitar BCN. Però això no ho puc fer sempre. El gran any nostre per tocar en directe serà el vinent, quan acabem la gira de Mishima.

Formes part de Mishima, un grup amb un estatus molt consolidat als Països Catalans, i ara com a Sr. Canario tens la possibilitat d'anar més enllà, però el teu estatus és inexistent.

Cert. Em poden presentar com a guitarrista de Mishima en qualsevol mitjà estatal i tothom sap qui són Mishima, però perquè llegeixen 'Rockdelux' o altres mitjans espanyols, però és veritat que no tinc cap estatus. Per això és començar de zero. Aquí a Catalunya no, però a la resta d'Espanya és començar de zero. El més interessant és que amb 42 anys no tinc cap por de començar de zero, em sembla fins i tot divertit i a més tinc una banda que són tots joves i motivats.

L'altre dia escrivies a Facebook: "La música ha decidit regalar-me la vida".

Això ho puc dir des de fa vuit anys. Abans treballava al videoclub i en botigues de discos. Vaig treballar a la Fnac Triangle, a Discos Castelló, també un any i mig a la cadena Our Price de Londres. Al final sempre he estat vinculat a la música, i des que vam treure 'Ordre i aventura' amb Mishima he pogut viure d'això. L'últim any he decidit dedicar-me a la música per a audiovisual i componc per a publicitat i també per a ficció, i estic molt content perquè això m'ajuda a portar la meva carrera personal amb tranquil·litat i sense pressió.

Des que vas instal·lar-te a Barcelona, ¿has pensat alguna vegada a tornar a Canàries o a Londres?

No. El mes que ve farà vint anys que soc aquí, i sempre he estat molt còmode a Barcelona. Tinc grans amistats i la meva dona i el meu fill són d'aquí. Jo ja crec que em quedo aquí.

'Videoclub', tant la cançó com el videoclip que han dirigit Marc Tardiu i Dimas Rodríguez, ¿és un homenatge a un moment de la teva vida?

La cançó i sobretot el videoclip és un homenatge al temps que vaig passar allà i sobretot a la màgia de poder anar a un lloc i parlar de cinema, com passava amb la música a les botigues de discos. Això ja no ho tenim, ja no existeix. Però com que no em vull passar de 'puretisme', he fet una cançó que és bàsicament una celebració. A veure, ja no vaig al videoclub, sinó que obro Netflix a l'iPad, però crec que un videoclub és molt bonic, com una botiga de discos o una biblioteca. És una cosa que sabem que és meravellosa i que ja se n'ha anat per sempre. Per tant, la cançó és una celebració i un adeu.

¿És cert, com expliques a la cançó, que al videoclub amagàveu les pel·lícules de Lars von Trier?

Sí, no ens va caure mai bé. Un paio que fa una escena com la d''Anticrist' en què li posa les sabates al revés a un nen no pot ser bona persona. Però m'agraden molt pel·lícules seves com ara 'Dogville', i em va encantar 'Ballar en la foscor', tot i que vaig jurar que no tornaria a veure-la. És un geni, però em puc permetre no veure les seves pel·lícules. En canvi, Herzog em sembla un geni de la paraula i que ha fet coses realment màgiques, fins i tot quan entrevista un forense, que sembla una broma però en realitat és molt seriós. Crec que el cinema m'agrada més que la música, però és molt difícil fer cinema. Fins i tot per fer una banda sonora cal estar molt preparat.

stats