Els anys d’amor, experimentació i lluita de Marc Chagall

BilbaoLa trajectòria de Marc Chagall es va prolongar vuit dècades, durant les quals va viure els estralls de les dues guerres mundials i el rebuig per ser jueu. Tot i així, com es pot veure en les seves obres, no va perdre l’alegria, l’estima per la seva vila natal, Vitebsk, i les seves tradicions, i va mantenir una mirada humanista davant l’horror de la guerra. “Chagall és diversos mons en una sola persona”, diu Lucía Aguirre, conservadora del Guggenheim de Bilbao i la comissària de la mostra que el museu dedica a l’artista a partir d’avui, Chagall. Els anys decisius, 1911-1919. En menys d’una dècada, amb un primer viatge a París com a catalitzador, l’art de Chagall va eclosionar: a les 86 obres de la mostra, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, hi ha la llavor de tot el seu univers: els carrers de Vitebsk i alguns dels seus habitants, com els músics i els ramaders; el colmado de la mare; el pare, sempre bevent te en els dies de festa, i els animals del seu entorn, que tenen qualitats humanes. Entre tots, destaca la seva companya, Bella Rosenfeld. Chagall provenia d’una família humil i va poder treure pit davant la família adinerada d’ella després d’haver tingut èxit a París. De fet, es van casar abans en l’art, com es pot veure a Amants en blau, que a la vida real. “París va aconseguir alliberar la llum de la seva obra”, diu Aguirre.

“Chagall retrata al mateix temps tot el que passa al seu voltant, però necessita transmetre cada cosa d’una manera determinada”, afirma la comissària per explicar el paisatges i els rostres de colors emotius i insòlits i els personatges de diferents escales que conviuen en les obres. “No és naïf ni oníric -explica-, sinó que explica a la seva manera realitats que ha viscut”. “Vol que el color sorgeixi de les formes, que no es restringeixi a la realitat”, subratlla. Mentre que el poeta Guillaume Apollinaire va qualificar l’art de Chagall de “sobrenatural”, ell va guardar silenci. No li agradava explicar els seus treballs i es va limitar a dir que mentre pintava era “inconscientment conscient” del que estava fent. També va ser un defensor a ultrança de la seva llibertat artística: va fer servir recursos de molts dels moviments d’avantguarda, com el cubisme i l’orfisme [que dona tot el protagonisme al color], però no es va voler lligar a cap.

Quatre jueus monumentals

Per a Aguirre, Chagall és un artista “molt complex, amb moltes capes”. Entre els plats forts de la mostra hi ha tres retrats de rabins que han sortit de manera excepcional del Museu de Belles Arts de Basilea, coorganitzador de la mostra. Per segona vegada, després de Suïssa, es reuneix amb la quarta peça de la sèrie, Jueu vermell, del Museu Estatal Rus. També dos dels característics retrats en què Chagall o Bella Rosenfeld apareixen enlairats, L’aniversari, propietat del MoMA de Nova York, i Passeig, del Museu Estatal Rus. Criden l’atenció alguns dels dibuixos, com els commovedors esbossos de la Primera Guerra Mundial La partida a la guerra i Soldat ferit. Una altra obra central del recorregut és París a través de la finestra : Chagall va aconseguir instal·lar-se a la capital francesa l’any 1911 gràcies al mecenatge de l’advocat Maxim Vinavier i va escampar per aquesta pintura símbols de l’impacte que li havia produït la ciutat: hi ha un tren capgirat (perquè els primers mesos va estar a punt de tirar la tovallola i tornar a casa) i ell mateix es va representar amb dos rostres que miren en direccions oposades per parlar del món que deixava enrere i el descobriment d’un món nou.

Marc Chagall provenia d’una família jueva hassídica i va aprendre rus als 13 anys, després que la mare subornés les autoritats tsaristes per poder anar a una escola russa. Va arribar a París sense parlar ni una paraula de francès i es va relacionar amb figures com l’escriptor Blaise Cendrars i amb el matrimoni d’artistes Delaunay. De fet, Sonia Delaunay havia nascut a Gradizk (avui Ucraïna) i el seu nom real era Sarah Ilinitchna Stern. “Quan va arribar a París deia que li interessava més el Louvre que els Salons”, explica Aguirre. Crida l’atenció que aquests anys d’experimentació siguin també un temps de pèrdues: el 1914 Chagall va tornar a casa per assistir al casament de la seva germana i veure Bella. La durada prevista del viatge era de tres mesos però va durar vuit anys per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Arran d’aquesta absència, el van donar per mort i va perdre les obres que havia deixat al taller parisenc i a la galeria berlinesa Der Strum, on havia impressionat els expressionistes amb una exposició de 160 obres. Van ser anys introspectius, i va ser aleshores quan va començar a fer retrats de parella. “Quan tracta l’amor per Bella fa unes representacions molt diferents, ho deixa fluir tot”, diu la comissària. Les obres d’aquests anys són més convencionals que les anteriors. “Fa servir un llenguatge contingut que no havia fet servir ni abans d’anar a París”.

Abans de tornar definitivament a la capital francesa el 1920, Chagall va veure com arribaven a Vitebsk onades de jueus desplaçats. Va reaccionar reivindicant les seves tradicions amb obres com les dels rabins. La mostra es clou amb dues versions d’un retrat d’un rabí prenent rapè: per evitar pèrdues com les que havia viscut es va dedicar a va fer diverses versions d’algunes de les seves obres.

“Les pintures de Chagall ara semblen més joves”

Com recorda el seu avi com a artista?

No era un artista d’ olé olé, sinó molt centrat, i es plantejava grans dilemes.

Què creu que ens pot ensenyar l’obra de Chagall en ple segle XXI?

Ens dona un missatge de comprensió i tolerància. Tots som com un trencaclosques i hem d’aprendre a viure junts i a construir aquest trencaclosques. Les seves obres semblen ara més joves que quan les va pintar.

Quins reptes té per afrontar el Comitè Chagall?

Avui mateix obre a Macau l’exposició Marc Chagall. Llum i color al sud de França, i hem volgut vincular la seva obra mediterrània amb la immigració, ja que Macau va ser portuguesa. També treballem en una exposició sobre l’avantguarda russa a Vitebsk per al Museu Jueu de Nova York, i seguim fent recerca, sense oblidar-nos de l’humor, que per a Chagall era molt important.