La curolla del raor

Cuiner / Miquel@cancalent.comTrenca l’alba, els estels més tardans es neguen a fer-se invisibles i espurnen el seu darrer clamor; la mar en calma sembla un safareig domesticat; el dens silenci quasi es pot mastegar, gairebé se sent la rosada com cau, només les amarres xiuxiuegen dolçament i conhorten les oïdes, que avesades al rebombori habitual sofreixen amb l’absència d’estímuls. Les persones, imbuïdes probablement pel poder de la natura, parlen poc i fluixet, com si temessin despertar la immensitat adormida.

Un motor trenca de cop l’encanteri, com si els primers raigs de sol tornassin el moll a la vida; els mariners professionals arrosseguen els seus cossos castigats per l’ofici cap als llaüts, que més que una eina per obtenir el jornal pareixen els portadors del seu destí; seriosos i concentrats només canvien de posat, esbossen mitja rialla i fan befa, quan veuen l’estesa de trastos que els pescaires aficionats carreguen a les barques, que en lloc de preparar-se per a un matí de pesca pareix com si es disposassin a emular l’odissea del Kon-Tiki: mariners d’aigua dolça.

El millor, preparar la pesca

Aquests dies la mar és plena de barques a la recerca del preuat raor; la recent aixecada de la veda i l’enorme curolla que desperta, tant gastronòmica com cinegètica, fan que sigui el moment més esperat de l’any per molts de diletants a la pesca. Alguns d’ells, els més novells o els manco habituats, en lloc de pescadors pareixen ases de tragí: gelereta estibada de cerveses, el darrer model de canya, setze unces d’esca, Biodramina, tovalloles, salabre extensible, menjar suficient per travessar l’Atlàntic, un caixó d’eines que permetria a McGyver construir una sonda espacial... no hi falta res, bé sí que hi falta una cosa: la pescada, però això al cap i a la fi és el manco important. Els aficionats a la pesca gaudeixen tant dels preparatius, de la litúrgia, com del fet de pescar en si; com deia Mestre Biel Passerell “a pescar li lleves preparar-ho i contar-ho i no queda res”.

El raor té una carn blanca finíssima, i també un preu desorbitat; no vull dir que no ho valgui, el que crec és que tant a les pesqueres com al mercat podem trobar un bon grapat de peixos que no li han de menar enveja en les qüestions gustatives i que es cotitzen a preus molt més populars. Els pedaços, les donzelles, les aranyes, les vaques i també els raons requereixen coccions curtes; es poden menjar torrats però tradicionalment s’han menjat fregits, moltes vegades acompanyats de tumbet o de pebres torrats. A l’hora de fregir-los és quan apareixen les discrepàncies: n’hi ha que diuen que no s’han de passar per farina ja que les seves minúscules escates queden cruixents i són molt agradables; uns altres defensen que aquí el peix fregit tota la vida s’ha enfarinat; tants de caps tants de barrets.