Per què la cultura no arriba a tothom?

Les estadístiques indiquen que només el 25% de la població balear accedeix de manera habitual a la cultura, però els professionals del sector plantegen que aquestes xifres són insuficients per entendre el públic

Palma

A les Balears no hi ha pràcticament estudis específics i exhaustius d’hàbits i pràctiques culturals que permetin entendre la relació entre la ciutadania i la cultura. Els estudis més recents són l’ Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals a Espanya 2014-2015, del Ministeri, i l’informe sobre El consum cultural a les Illes Balears l’any 2015, del Govern balear. El primer considera que només en tres activitats culturals l’assistència de públic supera el 50% de la població de l’Arxipèlag: llegir llibres, anar al cinema i escoltar música. D’altra banda, apunta que menys del 30% de la població visita monuments, museus i exposicions, va a concerts de música actual, al teatre i visita galeries d’art. I per sota del 15% se situen els espectacles de dansa, visitar jaciments arqueològics, anar a concerts de música clàssica, anar a espectacles de circ i anar a l’òpera.

L’informe d’ El consum cultural a les Illes Balears diu que només el 25% dels ciutadans balears és consumidor habitual de cultura; un 25% ho és de manera ocasional i l’altre 50% gairebé mai participa en una activitat cultural. Els motius principals són la “manca d’interès” i una “oferta limitada o de poca qualitat”.

Estadístiques qüestionades.  Les xifres no reflecteixen la cultura de proximitat ni els nous hàbits culturals

Ara bé, aquestes enquestes reflecteixen realment la relació de la ciutadania amb la cultura? Andreu Carles López, gestor cultural i membre de l’Associació de Gestors Culturals de les Illes Balears (GCIB), opina que no. “Crec que són molt optimistes. I si amb aquests criteris tan amplis no arribam al 50%, la realitat és molt preocupant”, afirma. En la mateixa línia argumenta Alelí Mirelman, promotora d’innovació cultural al Centre Cultural Casa Planas. “Crec que hi ha fins i tot menys consumidors culturals que els que diu l’estadística”, apunta, i afegeix que el fet que no hi hagi estudis exhaustius sobre el públic “impedeix fer estratègies i una política cultural a llarg termini”. A més, les enquestes encara no aprofundeixen en nous hàbits culturals com l’accés a plataformes en línia de sèries i cinema.

D’altra banda, Andreu Carles López no està d’acord que es parli estrictament de ‘consumidors’ culturals: “El mot mateix és una mercantilització de la cultura i un punt de vista erroni”, defensa. En aquest sentit, Tina Codina, gestora cultural al capdavant de Tres Cultural, apunta que “concebre la cultura com un fet de consum significa entrar en un sistema capitalista en què tu no ets un agent més dins el fet cultural, sinó que et converteixes en consumidor”. Afegeix que “venim d’un estat molt paternalista amb la cultural, que parla de l’accés a la cultura per a tothom, però entesa la cultura com un bé de consum, no tant des del punt de vista de participar-hi creant-la, tocant-la, formant-ne part”. Codina considera que la cultura s’ha d’entendre com un ecosistema divers, en què tant hi caben els projectes amb molta projecció com projectes de base. “Cal de vegades la foto fixa que ens donen aquestes enquestes, però ens fan falta moltíssimes altres eines que mesuren coses molt sensibles, com per exemple l’afecció, com et sents tu part d’aquest projecte”, exposa. També altres paràmetres, com el lloc o el contingut de l’activitat, són importants. “Passes una pel·lícula al centre de Palma o a la perifèria? Aquesta pel·lícula transforma d’alguna manera l’entorn ?”, exemplifica.

Ara, amb Tres Cultural, Codina treballa com a mediadora en un dels projectes d’implicació social i col·lectiva del CAC Palma 2018: Seguint el fil. Connexions entre Canamunt i la Soledat. Es tracta d’un projecte de diàleg entre un barri gentrificat -Canamunt- i un altre -la Soledat-“que sembla estar en el mateix punt que Canamunt uns anys enrere”, precisa. “Això difícilment entra en cap estadística d’un Ministeri de Cultura o un govern”, reflexiona. Codina considera que els “grans projectes, destinats a ciutadania que entén certs llenguates, són importants i ja tenen estructura”, però també ho són els petits, “perquè consider que són els que fan gran un teixit cultural”. “Per mi no és un problema si es fan les dues coses. El problema és només creure en una indústria cultural que ens salvarà a tots de la ignorància”, conclou.

Un sector precaritzat.  La manca de pressupost estanca el contingut i minva la cooperació

Alexandre Miquel, professor d’Antropologia a la UIB, defensa que definir cultura és impossible, perquè canvia amb cada context històric, polític i social. “La feina que ha de fer la política pública d’un govern democràtic és assegurar el dret a accedir a la cultura creada, al dret a aprendre a fer cultura i a publicar-la. I això pot estar en una direcció general o en un govern, la qüestió és com ho planteges”, opina. Miquel posa de rellevànciala necessitat de fomentar la col·lectivitat. “Quan parlam de creativitat, ho feim des d’una perspectiva occidental i burgesa: en qualsevol expressió artística diferenciam sempre entre creador, actor i espectador”, diu. I afegeix que “en altres societats això no funciona així, la gent recrea l’expressió artística d’una manera col·lectiva”. “Si s’entén la cultura en un sentit col·lectiu, la sents teva”, conclou.

Tanmateix, tal com defensa Codina, el fet cooperatiu en la cultura és complicat quan l’àmbit està precaritzat: “A mi m’agradaria de vegades fer coses amb altres persones, però no surt a compte. El sector cultural és tan precari que fins i tot ens costa molt col·laborar entre nosaltres”. També el contingut se’n ressenteix amb el pressupost, assegura Alelí Mirelman. “Si el contingut no és tan bo, és difícil fidelitzar el públic; si fas coses de qualitat, la gent hi va”, exposa. En aquest sentit, Andreu Carles López creu que “hi ha escasses activitats que cridin l’interès de la gent” i que falta “molta feina de difusió cultural”.

Amb tot, la manca de pressupost dificulta que les polítiques culturals canviïn inèrcies i potenciïn i consolidin noves apostes. “Fins que aquests projectes petits entrin en la institució com quelcom normalitzat i se’ls pugui donar tant com als grans, ha de passar temps, però s’estan fent coses”, assegura Codina.

L’educació cultural: fonamental.  Els experts apunten que l’educació és la base per eixamplar el públic

Tots els experts coincideixen que s’ha de sensibilitzar la ciutadania vers la cultura des de l’escola perquè després se senti cridada a participar-hi. “No es pot instituir la cultura com una mena de cosa sacra, perquè l’única manera que la societat adori l’art és no adorant-lo”, considera Miquel. “Com a professor, veig que els alumnes no saben expressar les seves idees en públic, i aquesta és la primera expressió artística”, afegeix. Mirelman defensa que “si no hi ha educació cultural, no hi pot haver consum després”. En posa un exemple: “En un programa d’Es Baluard que vaig fer amb infants de Son Gotleu, un d’ells, de 7 o 8 anys, em va dir: ‘Aquest lloc no és per a mi, és per a gent amb diners’. Si no fas programes inclusius, la gent no se’n sent part”. D’altra banda, Codina afegeix que la cultura també ha d’anar lligada a àmbits com els serveis socials: “Hi ha temes que són tan delicats que en altres sistemes no hi arribes, però a través de l’art, sí”.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF