La cuina menorquina en la dieta mediterrània

GastrònomLa gastronomia de l’illa de Menorca en molts apartats és potser la més desconeguda, però, sense cap mena de dubte, és la més rica per les aportacions realitzades pels seus diferents conqueridors, especialment en el segle XVIII, el denominat segle de les conquestes i reconquestes de l’illa de Menorca per espanyols, anglesos i francesos. Cal tenir en compte, a més, les aportacions de la cuina catalana fetes anteriorment, que van del segle XIV al segle XVII, com hem pogut comprovar, no sols a ‘Art de la Cuina’ de Fra Roger, sinó als receptaris de les famílies nobles menorquines que he pogut consultar, a més de la riquesa en la cuina dels menestrals, una cuina que desgraciadament quedà, des dels anys 60, a les cases, i tanta sort que la vàrem saber preservar i que, avui, a poc a poc està tornant a les taules d’aquells restaurants que la reinterpreten donant-li una nova vida i una nova imatge dins el moviment de la nova cuina menorquina.

Cuina i pont de cultures

Les Illes Balears, per la seva situació estratègica i geogràfica a la Mediterrània occidental, han estat un pont de cultures, i aquestes no només han influït en el ‘modus vivendi’ dels seus habitants, sinó també en la seva gastronomia, que ha anat rebent les aportacions de cadascuna de les civilitzacions dominants del Mare Nostrum al llarg del temps i des dels primers pobladors.

Si partim de l’època talaiòtica, els primers habitants arribats a Menorca es nodreixen principalment de baies, fruites silvestres, arrels, fulles i per mitjà de la caça d’animals en estat salvatge, a més de la recol·lecció de mariscs i la pesca d’algunes espècies de peixos mitjançant arpons i hams.

Podem assegurar que els habitants de Menorca i Mallorca varen arribar per mar, possiblement uns 5.000 anys abans de Crist, i en les últimes investigacions i excavacions fetes a l’illa de Menorca s’ha descobert que la balear menor ja elaborava formatge prop de 2.000 anys abans de la nostra era, per la qual cosa la producció d’aquest aliment s’inicia a Menorca durant l’etapa pretalaiòtica.

Als poblats talaiòtics excavats a Menorca i Mallorca hi ha restes d’atuells, olles i estris de cuina, amb els quals podem conèixer la primera dieta dels balears, basada en el blat –són nombroses les troballes d’amolons o molins manuals–, juntament amb el formatge i els derivats lactis per la domesticació de cabres i ovelles, a més del ‘Myotragus balearicus’ –caçat fins a la seva extinció– i, amb ell, el consum de carn. També formen part de la dieta dels primers menorquins les verdures silvestres, inicialment, i les provinents de les primeres sembres, juntament amb el peix i el marisc, per la qual cosa som davant d’una de les primeres dietes mediterrànies, que ha sobreviscut a l’illa fins gairebé la meitat del segle XX, i que a partir dels anys 60, amb la societat del benestar i del consum, s’ha anat degradant per l’entrada de productes forasters i un gran increment en el consum de carn de tota mena, a més dels sucres i les farines refinades, que, juntament amb els greixos, rompen la pauta de l’alimentació que d’una manera o una altra havien mantingut els menorquins des dels primers pobladors.

Talaiots i nurags

Sense deixar de banda la Menorca megalítica, podem assegurar que hi ha una gran similitud entre la cultura nuràgica, de l’illa de Sardenya, i la talaiòtica, com hem pogut comprovar recentment a la Conferència Internacional Sardenya, Illes Balears i Espanya, celebrada a Assemini, a pocs quilòmetres de Càller, i després d’escoltar la conferència del doctor en Arqueologia i director del Museu Arqueològic de Villanovafranca i director de les excavacions del nurag Arrubiu de la localitat d’Orroli, que ens parlà de l’alimentació en temps dels nurags, en què es menjava pràcticament el mateix que menjaven els nostres ancestres talaiòtics, i especialment si els comparam amb les restes trobades a les coves del Càrritx i el Mussol.

Hi ha teories que asseguren que varen ser els sards els qui varen arribar a les Balears i hi varen establir aquesta cultura ciclòpia de talaiots i navetes, de sales hipòstiles, i a l’illa de Menorca que, com podem recordar, rebia el nom de Nura, potser derivat de la cultura dels nurags.

D’aquesta relació entre les Illes Balears i Sardenya se’n deriva també l’origen de les formatjades o panades de carn que es consumeixen a Mallorca i Menorca per Pasqua, l’origen de les quals fins ara es presumia que era hebreu, com es considera a la balear major.

El metge i investigador gastronòmic Pep Pelfort, també present a la trobada sarda, assegura més fermament que, juntament amb el formatge, el plat més antic de la cuina menorquina i mallorquina és la formatjada de carn, anomenada antigament panada també a Menorca com en l’actualitat a Mallorca i ‘sa panada’ a Sardenya . De fet, els sards la consideren el seu plat més antic, de la civilització dels nurags. De fet, la seva forma cilíndrica ens recorda a aquests monuments.

Pelfort assegura que les panades sardes i les formatjades menorquines no sols comparteixen un origen, sinó que podem assegurar que són el mateix plat, pel fet que les receptes de gastronomia sarda i menorquina considerades tradicionals, exemplificades en les panades o formatjades, tenen similituds que no poden ser casuals, en proporcions, ingredients importants o en aquest valor simbòlic de les formes.

Podem dir, idò, que d’aquells primers menorquins, mallorquins i sards ens queda encara el gust pel formatge, elaboracions com les formatjades i potser les coques, que ben bé són la manera més antiga de mesclar farina de blat i aigua, sense llevats, juntament amb altres menjars principalment vegetarians, captures de peixos i algunes carns al caliu.