'Okupas': la Messi de les sèries argentines

'Okupas'

Escrita per Alberto Muñoz, Esther Feldman i Bruno Stagnaro, i dirigida per Bruno Stagnaro per a Canal 7. En emissió a Netflix

A l'Argentina s'ha convertit en l'esdeveniment serièfil de l'any, celebrat des de tots els mitjans. Netflix ha recuperat Okupas, la sèrie de culte per excel·lència en aquell país, que es va estrenar l'any 2000 a la televisió pública, però que feia anys que no es podia veure en bones condicions enlloc. Després de solucionar el principal obstacle per a la seva reemissió, els drets d'una banda sonora pirata que s'ha hagut de reconfigurar amb temes de músics argentins, la plataforma de streaming va incorporar Okupas al seu catàleg en una esplèndida versió remasteritzada. Ha arribat l'hora que tothom descobreixi per què es considera la millor sèrie de la història d'Argentina.

Okupas segueix la vida del Ricardo (Rodrigo de la Serna), un universitari de classe mitjana que ha abandonat els estudis. Sense ofici ni benefici, accepta vigilar la propietat d'uns cosins d'on acaben de desallotjar les persones que hi vivien. Es tracta que eviti que s'hi instal·lin nous residents sense permís. Però el Ricardo acaba convidant uns col·legues i tots plegats s'instal·len com a okupes a la casa. La sèrie se situa en el context de la crisi que va assolar l'Argentina en el canvi de segle i ressegueix les formes de vida als marges que en sorgeixen, entre la supervivència, la recerca d'alternatives o directament la petita delinqüència. Des del punt de vista estètic, Okupas connecta amb aquell gust recobrat pel realisme que va propiciar l'aparició de càmeres digitals a finals dels anys noranta.

Bruno Stagnaro, el seu cocreador i director, és també el corresponsable d'un altre títol de culte, Pizza, birra, faso (1998), una d'aquelles pel·lícules capaces de copsar l'experiència de la joventut en un moment concret a través d'una narrativa que transmet immediatesa, energia, vertigen i autenticitat. Okupas, rodada en localitzacions reals pels carrers de Buenos Aires, parlada en lunfardo i atenta a les dinàmiques de petits grups situats fora de la llei, també presenta aquestes qualitats que la distingeixen del gruix de la producció actual. La sèrie desprèn un realisme inaudit i alhora resulta exemplar en la seva construcció tan ben travada del relat, des dels personatges dibuixats amb matisos i rols prou definits, fins a l'estructura carregada de conflictes pendents de solucionar-se que acaben esclatant al moment menys esperat.

Però Okupas explora sobretot l'amistat entre els quatre protagonistes. A més del Ricardo, trobem el seu col·lega el Pollo (Diego Alonso Gómez), delinqüent amb el seu propi codi d'honor; el Walter (Ariel Staltari), un rolinga (a l'Argentina, els fans dels Rolling Stones disposen de subcultura pròpia!) amant dels animals; i el Chiqui (Franco Tirri), el bonifaci de la colla. Concebuda des de codis masculins, la sèrie compta amb pocs però potents personatges femenins. Com la Clara (Ana Celentano), la propietària de l'edifici, que desprèn certa aura de femme fatale des que inicia una relació clandestina amb el Pollo. La Sofía (Rosina Soto), la veïna també okupa, jove mare soltera que sap posar al seu lloc el Ricardo pel que fa a qüestions de classe i privilegi masculí. I la Turca (Carla Calafiore), la dona a la presó a qui només entreveiem a través d'una escletxa, abandonada pels col·legues però amb un rol determinant en el desenllaç final. La conclusió desesperançada de la sèrie beu tant del fatalisme del cinema negre com de la ràbia nihilista d'aquells films juvenils en què els protagonistes s'estavellen contra la manca d'horitzons. També en això, Okupas segueix sent plenament vigent.