Perry Mason: l'intrigant cas de l'advocat irreconeixible

'Perry Mason'

Rolin Jones i Ron Fitzgerald per a HBO. En emissió a HBO España

Els primers episodis de Perry Mason, la versió que ha dut a terme la HBO del personatge creat per Erle Stanley Gardner, generen desconcert. El protagonista d'aquesta sèrie té poc a veure, a priori, amb l'advocat elegant i resolutiu que la majoria vam conèixer a través de l'adaptació de la CBS amb Raymond Burr. El Perry Mason televisiu de finals dels cinquanta i principis dels seixanta va establir les bases dels procedimentals judicials: cada episodi estava centrat en un cas que s'investigava a la manera detectivesca i es resolia als tribunals. L'advocat n'era l'estrella, però no treballava sol sinó amb un equip mínim format per la imprescindible Della Street (Barbara Hale) i l'investigador Paul Drake (William Hopper). El fiscal Hamilton Burger (William Talman) exercia de fidel antagonista.

La nova Perry Mason, creada per Rolin Jones i Ron Fitzgerald, també arrenca amb un crim, però més recargolat i cruel de l'habitual. Som a Los Angeles, en plena Depressió dels anys 30, i una parella a qui han segrestat la criatura descobreix el cadàver del nadó, amb un aspecte grotesc, al funicular d'Angels Flight. El cas sacseja la ciutat com un terratrèmol d'alta magnitud. S'hi troben implicats, entre d'altres, policies corruptes, un culte religiós que té com a màxima estrella una visionària dominada per la mare i un bordell de treballadores xineses. En aquest escenari, Perry Mason no és més que un detectiu traumatitzat per la guerra que es guanya la vida fotografiant escàndols de famosos del cinema. També dona un cop de mà a un advocat voluntariós (un grandiós John Lithgow) que defensarà la principal acusada del cas de segrest: la mare de la criatura.

A primera vista sembla que la HBO hagi portat Perry Mason al seu territori, al de les sèries que s'han guanyat un prestigi tot explotant les herències del cinema negre: un protagonista masculí desencantat de la vida que es mou pels marges, un context social marcat per la corrupció i ambientat de forma esplèndida a la sèrie, certa fascinació pel costat més fosc de l'ésser humà... Com si la HBO deixés clar que en aquella casa no es “rebaixen” a fer un procedimental clàssic, res de casos criminals que s'obren i es resolen de forma neta en cada entrega. El més interessant de seguir els vuit episodis de la sèrie que es clou la setmana entrant és que al final no és una cosa ni l'altra, ni un procedimental ni una variant de True detective ambientada en l'època de Carnivale. Jones i Fitzgerald han pensat el seu Perry Mason com una història d'orígens, un reiniciar la trajectòria de l'advocat per explicar com es converteix en un crac dels tribunals i, d'altra banda, actualitzar el paper del seu equip.

Apreciació de Della Street

En el setè episodi, quan els personatges accedeixen al jutjat entre un eixam de periodistes, un pregunta a Della Street: “I vostè qui és?” “Ningú important”, respon ella. Però la sèrie porta uns quants episodis demostrant el contrari. Com Mad men, Perry Mason és una ficció d'època que fa palès com s'han menystingut les tasques feminitzades, en aquest cas la d'ajudant/secretària, no perquè no fossin determinants sinó perquè les duien a terme dones. La nova Perry Mason esdevé la sèrie d'apreciació definitiva del personatge de Della Street, una magnífica Juliet Rylance, que es desvela com una professional discreta, eficient i perseverant mentre els seus caps masculins fan escarafalls i acaparen protagonisme. I amb una vida privada força més transgressora que la de Perry, a qui encarna un dels millors actors de la ficció televisiva contemporània, Matthew Rhys.