Crítica

'La profesora de parvulario', una mestra a la recerca del goig poètic

Crítica del 'remake' nord-americà amb una gran Maggie Gyllenhaal del film de l'israelià Nadav Lapid

Direcció: Sara Colangelo. Guió: Sara Colangelo, basat en el film de Nadav Lapid. 96 min. Estats Units (2018). Amb Maggie Gyllenhaal, Gael García Bernal i Ato Blankson-Wood.

Tot i que hem identificat la sobredosi de bellesa com a síndrome de tipus psicosomàtic, la de Stendhal, la bellesa en si encara es manté com un dels grans interrogants filosòfics sense una resposta clara. Què és, d’on neix o com aconseguim percebre-la són les preguntes sobre aquest immens i esmunyedís concepte que centren la tesi de ‘La profesora de parvulario’, una pel·lícula de Sara Colangelo i 'remake' del segon film de Nadav Lapid, el director israelià que va guanyar l’Os d'Or de la recent Berlinale amb ‘Synonymes’.

La profesora de parvulario

Si el film original parlava d’ una societat cada cop més allunyada de les arrels mítiques i poètiques de la cultura jueva posant en escena la inquietant obsessió d’una professora amb un nen que remuga poemes mentre camina d’un costat a l’altre de la classe, Colangelo trasllada la premissa a la Nova York de la petita burgesia suburbial per mostrar la deriva dement d’una mestra frustrada amb un entorn insensible a les subtileses i el goig de la lírica. Òbviament, hi ha aspectes del film de Lapid que es perden amb la traducció al marc nord-americà, però aquesta modesta proposta és una digna adaptació, sobretot gràcies a la fantàstica interpretació de la seva protagonista, una Maggie Gyllenhaal ambigua, pertorbadora i alhora tendra i il·luminadora. L’última en la seva espècie.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF