Crítica de cinema

'Estoy pensando en dejarlo': dins del laberint de Charlie Kaufman

Netflix estrena la nova pel·lícula del director d''Anomalisa'

'Estoy pensando en dejarlo'

3,5 estrelles

Direcció i guió: Charlie Kaufman, a partir de la novel·la d'Iain Reid. 134 minuts. Estats Units (2020). Amb Jessie Buckley, Jesse Plemons, Toni Collette i David Thewlis. Estrena a Netflix el 4 de setembre

"No es pot fingir un pensament", afirma la protagonista de la nova pel·lícula de Charlie Kaufman a l'escena inicial. És una sentència paradoxal tenint en compte que en l'obra del guionista d’ Oblida’t de mi! la consciència individual és una construcció feta d'identitats confuses, records enganyosos i falses il·lusions. Basat en la novel·la homònima, Estoy pensando en dejarlo, és, alhora, un film típicament kaufmanià i una ampliació dels laberíntics paisatges mentals descrits pel cineasta a les seves obres. Kaufman, a qui li agrada situar personatges esquerdats en espais claustrofòbics – Com ser John Malkovich, Anomalisa–, devia pensar que un relat que transcorria en gran part a l'interior d'un cotxe estava fet a la seva mida.

Jake i la seva parella –que de vegades es diu Lucy i altres Louisa– s'embarquen en un viatge per una carretera nevada per visitar la família d'ell. Amb les seves interminables disquisicions intel·lectuals i els subtils combats verbals que assenyalen l’imminent col·lapse amorós, el film sembla a l’inici Abans del capvespre (Richard Linklater, 2013) per convertir-se després en Viatge a Itàlia (Roberto Rossellini, 1953) vista a través del vidre d'una bola de neu. Cap referència prèvia pot desxifrar, però, l'enigma d'una obra que finalitza amb tants interrogants com respostes. És una opció agosarada i sorprenent en un cineasta amb tendència a resoldre –de vegades forçadament– els complexos trencaclosques que constitueixen els seus relats. Aquest és un film desequilibrat i erràtic, però també una obra insòlita en què Kaufman renuncia a explicar el seu mètode –en el qual és clau la superposició de veus narratives– i s'endinsa en el terreny desconegut del cinema de gènere, flirtejant fins i tot amb el musical. Les desesperançades reflexions sobre la vellesa, descrita com “la cendra de la joventut”, i el pas del temps convergeixen en una certesa: morim a soles, envoltats només per les nostres memòries i desitjos no complerts.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF