Marc-Beth, la 'per-versió' de Shakespeare a 'La mala dicció'

'La mala dicció'

Festival Grec. Teatre Lliure Gràcia. Fins al 13 de juliol del 2021

Permetin-me els jocs de paraules al títol, que de ben segur que disculparan si s’acosten per un cas a La mala dicció, l'obra amb la qual Jordi Oriol tanca la Tri-logia del Lament que va iniciar el 2007 amb La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l'ac) i va prosseguir el 2015 amb L’empestat, totes dues magníficament dirigides per Xavier Albertí. El director sortint del Teatre Nacional de Catalunya està també al darrere d’aquesta original i brillantíssima proposta tan propera com allunyada de les malifetes del matrimoni Macbeth. Propera perquè conserva el moll de l’os de la trama amb un Marc angoixat per la culpa de la sang vessada i una Lady Beth prenyada de l’ambició reial i perquè a la fi el bosc de Birnam, convertit en paradigma de l’acció depredadora de l’home sobre la natura, anuncia la fi del món. Llunyana perquè els seus enemics i víctimes, doncs, no són Lord Macduff, Malcolm, Donalbain o Banquo, sinó d’altres de més poderosos com l’ètica (que l’engarjolin ara mateix!), la castedat, la moral i, en última instància, les paraules que s’han desgastat, han perdut el seu sentit original i vagueregen sense sentit.

La ploma inspiradíssima de Jordi Oriol, i no menys la seva veu i precisa dicció, han construït un artifici literari curull d’imaginació amb ressons del mateix Shakespeare, amb jocs sintàctics d’arrels brossianes i rodolins de pixapins on es donen la mà l’humor i puntades de reflexió. Acompanyen Jordi Oriol l’imprescindible Carles Pedragosa, transmutat per a l’ocasió en una mena de Cara Blanca o Pierrot negre amb grans dots musicals, amb vis còmica i una mica del seny que li manca a la parella, i una Paula Malia menys precisa en la dicció quan el text s’accelera per la tensió, no pas quan canta, en un brillant vestuari i espai escènic que m’evocava algun cabaret literari (Silvia Delagneau). Talent i imaginació, quina bona parella.