Curant les penes amb Fatoumata Diawara

Fatoumata Diawara

Teatre Grec. 5 de juliol del 2021

En un Festival Grec programat amb voluntat de mirar cap a l'Àfrica, la maliana Fatoumata Diawara era un nom que apareixia a totes les travesses. I no només perquè toca a la ciutat amb certa freqüència, amb especial record del seu sorprenent concert a la plaça de la Catedral durant la Mercè del 2013, sinó sobretot perquè, passats els anys, continua sent un dels grans símbols del maridatge entre tradició africana i avantguarda occidental. Coincidències: si en aquella nit de festa major es presentava a Barcelona després d'haver participat en l'Africa Express Train, el comboi de músics africans organitzat per Damon Albarn, aquest dilluns Diawara tornava a Catalunya sense nou disc al mercat però amb una col·laboració amb Gorillaz com una de les seves últimes incursions a l'estudi.

El que segur que era diferent aquesta vegada era el context pandèmic, i això en un concert de Diawara dificulta l'empresa: de ballar asseguts no ens n'acabem d'acostumar i el Teatre Grec tampoc hi convida especialment. Amb format quintet i dos clàssics locals a la banda, Tito Bonacera –aquest estiu també de gira amb Nathy Peluso– i Arecio Smith, calia comprovar si la maliana optaria per un concert de lluïment o apostaria pel múscul. Aviat es va comprovar que seria una mica de cada cosa. El moviment de malucs a platea va ser constant, però també certs moments de pausa. El repertori de Diawara es va centrar especialment en el seu últim disc publicat, el ja llunyà Fenfo, del 2018, així que la fórmula la coneixien tots els assistents: africanisme d'arrel que s'agafa a la història de la música negra. Del soul al blues, del funk al doo-wop. D'aquí a reivindicar el llegat de Fela Kuti (a qui va dedicar Negue negue), però també a mirar de reüll Tony Allen i la Souljazz Orchestra en cançons com Ou y'an ye i Timbuktu Fasso. I Nina Simone, de qui va versionar Sinnerman "a l'africana", va avisar, per fer una exhibició física de ball i performance psicodèlica a la qual el públic va respondre amb eufòria.

A banda de música, Diawara també és actriu i això es nota en la seva gestualitat i comunicació amb el públic, elements importants de la funció d'un xou global d'arrels i ballaruga. Fins i tot la seva banda s'hi apuntava, cosa que de segur hauria agradat a David Bryne, amb qui va compartir cartell al Festival Cruïlla del 2018. Les llargues parts instrumentals van servir per moure's i, de passada, abstreure's uns minuts de la realitat. El dilluns de la manifestació per l'assassinat de Samuel Luiz, de la mort de Raffaella Carrà i de l'imparable augment de les dades epidemiològiques, hi va haver aquest concert per oblidar-ho tot una mica. Un parell de peròs: massa veus pregravades (el gremi de coristes s'ha de començar a preocupar) i els discursos de preescolar. La resta, tot agraïment.