Crítica de sèries

'El hombre que jugó con fuego': Stieg Larsson tenia raó

La docusèrie aprofundeix en la passió obsessiva de l'autor de 'Millennium': la lluita antifeixista

'El hombre que jugó con fuego'

Henrik Georgsson per a TV4 i C More. En emissió a Filmin

Qui va matar Olof Palme? No deu ser casualitat que Suècia, el país que durant dècades ha viscut com un trauma nacional l'enigma que envoltava l'assassinat del seu primer ministre més carismàtic i transgressor, hagi sigut el bressol d'un boom de literatura negra. Una moda irradiada per l'èxit aclaparador de la trilogia Millennium de Stieg Larsson, la demostració, d'altra banda, que es pot crear un serial popular amb un clar rerefons de militància política radical. És en el context real que inspira les aventures de Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist, la denúncia de la discreta i homicida persistència de la ultradreta, en què se centra Stieg Larsson: El hombre que jugó con fuego, la docusèrie estrenada a Filmin en el marc de l'Atlàntida Film Fest.

Dividida en quatre episodis, la sèrie arrenca amb una presentació de Larsson com l'escriptor d'aquells bestsellers per tot seguit abandonar la seva obra més famosa i aprofundir en la molt menys coneguda tasca de corredor de fons del suec: la lluita antifeixista des del periodisme. Quan l'autor de la trilogia Millennium va començar a investigar ja de ben jove la presència de la ultradreta a Suècia, els neonazis es veien com un fenomen residual, un vestigi minoritari d'un corrent de la primera meitat del segle XX pel qual no calia preocupar-se. El periodista no pensava el mateix i va dur a terme durant tota la seva curta vida una meticulosa i obsessiva feina de documentació i denúncia del feixisme que la sèrie, dirigida per Henrik Georgsson i inspirada en una idea de Jan Stocklassa, posa en valor. La seva manera d'entendre el periodisme antifeixista també és tot un posicionament polític: no només va crear el principal arxiu sobre ultres a Suècia, sinó que les seves publicacions estaven pensades per servir d'obres de consulta per a qualsevol altre professional que volgués estirar aquest fil.

El hombre que jugó con fuego convoca tots els testimonis pertinents, des dels seus col·legues en l'activisme antinazi, alguns dels quals es van haver de retirar per la violència rebuda, fins a la seva parella, Eva Gabrielsson, i el seu pare, Erland Larsson, que no entren en cap cas en la polèmica pel llegat. A través d'ells i dels constants clips que dramatitzen la figura de Larsson sempre en la mateixa situació, treballant i fumant en els dos casos de manera compulsiva, la sèrie du a terme un imprescindible repàs a l'evolució de la ultradreta a Suècia, un recorregut que es pot traslladar en bona part a altres països d'Europa. El tercer episodi, amb girs propis d'una novel·la de John le Carré, recorda com el terrorisme d'ultradreta ha estat emparat per estats com Xile i Sud-àfrica. Com no podia ser d'altra manera, l'assassinat d'Olof Palme va obsessionar Larsson i, entre les moltes teories que van envoltar aquest magnicidi, el periodista va seguir la pista sud-africana. La resolució recent del cas Palme no invalida la seva hipòtesi: que finalment la mà executora no fos d'un assassí a sou del règim de l'apartheid no vol dir que des de Sud-àfrica no s'arribés a plantejar la seva mort. Aquest tercer episodi també serveix per recordar que, si bé en els últims anys tothom s'apuntava a ser amic de Nelson Mandela, quan el Congrés Nacional Africà les passava magres gairebé només un estat va donar-li suport ideològic i econòmic: la Suècia d'Olof Palme. L'últim episodi plasma la puixança actual del feixisme des de noves mutacions, un fenomen que no deixa de donar la raó a Larsson i sobretot a la seva defensa del periodisme de denúncia com una tasca quotidiana i persistent.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF