Crítica

'La Llorona', una entrega amb accent llatí de la saga 'Expedient Warren'

Crítica del film de terror que actualitza l'imaginari d'un mite clàssic del folklore mexicà

Direcció: Michael Chaves. Guió: Mikki Daughtry i Tobias Iaconis. 93 min. Estats Units (2019). Amb Linda Cardellini, Raymond Cruz i Patricia Velasquez.

La Llorona és un dels mites del terror més coneguts del folklore llatinoamericà. Existeix en diversos països, però és a Mèxic on aquesta versió femenina de l’home del sac s’ha convertit en un fenomen pop. La seva figura va donar origen a la primera pel·lícula mexicana de terror de la història, estrenada el 1933 i titulada amb el nom d’aquest monstre gòtic i planyívol. Ara, vuit dècades després d’aquella versió seminal que va donar origen a moltes altres, la franquícia 'Expedient Warren' ha fet servir la mitologia esotèrica que envolta La Llorona en el sisè lliurament del seu univers expandit, afegint-la a una galeria d’éssers sobrenaturals en què també militen la nina Annabelle, que apareix breument al film, i Valak, un dimoni amb aspecte de monja romanesa.

Ambientada als Estats Units dels anys 70 i amb un pròleg esbojarrat situat al Mèxic del segle XVII, 'La Llorona' és un producte de terror artesà i comercial que s’emmiralla en l’horror japonès dels 2000, en la controvertida 'L'ens' –la pel·lícula en què Barbara Hershey era maltractada per un dimoni invisible– i en l’economia narrativa pròpia de la sèrie B per crear un tren de la bruixa reeixit. Ara bé, darrere dels ensurts de so trobem el malson retorçat d’una treballadora social blanca, viuda i mare de dos fills que és incapaç de protegir els nens d’una família llatina en risc d’exclusió social.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF