Crítica

'Largo viaje hacia la noche', un misteri romàntic que culmina en un impressionant pla seqüència en 3D

Crítica de l'aclamat 'noir' oníric del cineasta xinès Bi Gan

Direcció: Bi Gan Guió: Bi Gan. 133 min. Xina, França i Taiwan. (2018). Amb Wei Tang, Jue Huang, Sylvia Chang i Hong-Chi Lee.

'Largo viaje hacia la noche' arrenca veritablement quan ja fa més d’una hora que camina, en el moment en què seu protagonista, Luo (Jue Huang), seu en una sala de cinema, es col·loca unes ulleres de 3D quan apareix en pantalla el títol, una cita a Eugene O’Neill (a la versió internacional: l’original mandarí prefereix picar l’ullet als últims capvespres damunt la terra de Bolaño). El que ha succeït abans és un extens pròleg emmarcat en llums de neó i fum de cigarretes, en el qual Luo va a la recerca de la dona que va estimar i perdre, destil·lant un relat 'noir' amb prou feines intuït, a l’espera del moment epifànic en el pati de butaques, quan el públic imita el gest de la ficció, es posa les ulleres i entra, literalment, dins la pel·lícula de Bi Gan. De l’estructura fragmentària es passa a un maratonià pla seqüència tridimensional de quaranta-cinc minuts, en què Luo vagareja en un estat d’entreson, topant amb personatges que rimen amb coses que podrien haver succeït (o no) i en què els mites es tornen veritat. Paradoxalment, és aquest flux fabulós el que dona sentit a tot allò que hem vist, com si només el subconscient fes possible endreçar la vida esguerrada del personatge central. Per això, si algun dia el film es tradueix al català, i seguint el fil de títols amb afinitats literàries, la podríem batejar recordant-nos de J.V. Foix i el seu poema 'És quan dormo que hi veig clar'.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF