'Chicos buenos', un conte iniciàtic amb la boca molt bruta

Crítica de la comèdia preadolescent amb més paraulotes i usos creatius de joguines sexuals

Direcció: Gene Stupnitsky. Guió: Lee Eisenberg i Gene Stupnitsky. 90 min. Estats Units (2019). Amb Jacob Tremblay, Keith L. Williams i Brady Noon.

Hi ha comèdies que proporcionen plaer amb la contemplació de la construcció d’un gag, sobretot si aquest gag es va formant de manera discreta, fins a l’eclosió hilarant. D’altres, en canvi, provoquen la riallada a través d’una explosió caòtica i inesperada. El pitjor que li pot passar al gènere, de fet, és que se li transparentin els esforços per fer riure, i aquest és, justament, el forat per on perd combustible 'Chicos buenos'. Cal dir que l''opera prima' de Gene Stupnitsky no ho té fàcil per créixer més enllà del concepte que fa possible la seva existència: produir una comèdia per a majors de 18 anys protagonitzada per preadolescents. Així, la pel·lícula es veu obligada a fer equilibris entre la promesa de transgressió i la impossibilitat de filmar segons quines coses quan hi ha menors d’edat presents.

L’abús de paraulotes i dels usos creatius de joguines eròtiques com a crèdit provocador va en detriment del cor del relat, que presenta la relació entre els tres protagonistes com un relat iniciàtic a la recerca del quimèric primer petó, rejovenint encara més les dinàmiques d’'American Graffiti' i 'Supersortits' i retratant el moment crucial en què una pinya d’amics experimenta canvis i separacions. Com a mínim, la decisió de col·locar el punt de vista de la pel·lícula a l’altura dels ulls infantils aconsegueix una seqüència inspirada: la visita a una fraternitat universitària, la qual aquests fills del #MeToo contemplen com un niu de rituals sinistres i masculinitat viciada que mereix ser erradicada.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF