Publicitat
Publicitat

ART

L'exposició 'Episodis crítics' omple el museu amb 200 obres de la col·lecció

La crisi segons el Macba

Abans d'entrar ja es veu per on anirà la cosa. A la plaça dels Àngels, sobre el mur de l'edifici annex del Convent dels Àngels, una gran fotografia d'Allan Sekula mostra un vaixell de càrrega embarrancat: Naufragi i treballadors, es diu la peça, un títol premonitori que té continuació a la segona planta del museu, la més espectacular i innovadora d'aquesta exposició, amb tot un seguit de fotografies igualment enormes de gent treballadora d'oficis quasi en extinció. La instal·lació de Sekula, realitzada amb motiu de la Documenta del 2007, comparteix espai amb tot un seguit de petites escultures en ferro d'artistes com Oteiza, Chillida, Richard Serra, Susana Solano, Jaume Plensa i Sergi Aguilar. Una acumulació que vol entrar en diàleg amb el monument al treball de Sekula a través del material d'indústria pesant que fan servir. Com si fos la ferralla poètica d'una determinada manera d'entendre l'escultura i, de rebot, la fabricació industrial. Recorda, però, la ironia amb què Luis Gordillo va presentar fa uns anys escultures similars en la seva trencadora visió de la col·lecció de La Caixa.

Episodis crítics (1957-2011) és el títol global d'aquesta nova presentació de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), que, fins al 6 de gener, ocupa les tres plantes del centre amb més de 200 obres de 64 artistes. "La col·lecció no és estrictament permanent, sinó que a partir de les mateixes obres es poden articular camins que ofereixin narracions diferents que ens permetin conèixer el passat, entendre el present i imaginar el futur", explicava ahir Bartomeu Marí, director del Macba. De fet, hi ha moltes narracions possibles. El museu en proposa quatre, totes relacionades d'una manera o altra amb el concepte crisi, però l'espectador es pot fer el seu propi itinerari.

Hi ha una relació clara, per exemple, entre el conjunt de fotografies de Sandra Balcells que mostra els tauronets que es formaven a l'Iese el 2006 (això de les escoles de negocis sí que és model Barcelona ) i la videoinstal·lació Echo, de Judith Barry, en què un executiu es mira als miralls dels gratacels mentre de lluny se senten les veus de les nimfes que ploren pel cor eixut del Narcís contemporani. Una, la de Balsells, és a l'inici del recorregut a la segona planta; l'altra, feta vint anys abans, tanca el recorregut a la planta baixa. Entre les dues mostren fins a quin punt el poder segueix igual, emmirallant-se, i com els artistes n'han quedat fascinats i, potser, horroritzats.

Món de bojos

També es poden trobar relacions entre la peça, més aviat un documental, Déconnage , en què una artista i un filòsof (Angela Militopoulos i Maurizio Lazzarato) recuperen la figura del poc conegut psiquiatre català Francesc Tosquelles (1912-1994) amb els dibuixos de reversió infantil de Peter Friedl i el delirant mapa de documents que ofereix Erik Beltrán a El mundo explicado.

Cada peça, com és marca de la casa, necessita certa atenció perquè el cúmul de sentits i de vegades de textos o imatges desborden la mirada ràpida. Tanmateix, encara que les relacions i diàlegs poden ser múltiples, la presentació permet retrobar-se amb obres ja vistes de la col·lecció (només un 10% són inèdites) que han marcat el cànon d'un museu que, com diu el seu conservador en cap, Carles Guerra, "no només presenta la producció estètica sinó també la producció intel·lectual de l'època". Obres com la colpidora If you see something... , la peça sobre la nova cultura de la por post 11-S que va fer Krzysztof Wodiczko amb projeccions sobre finestres com de gratacels. O l'encara contundent 48 Portraits de Gerhard Richter, amb els seus retrats de saberuts extrets d'enciclopèdies que persegueixen l'espectador amb la mirada.

Ens podem retrobar també amb l'iniciàtic vídeo Rock my religion, de Dan Graham (tot un assaig sobre el paper de la música en la cultura contemporània), l'exuberant Santa comida de Miralda (una peça feta entre el 1984 i el 1989 que ara es llegeix com un avançament de la globalització que ja ens ha passat per sobre) o la gamberra Pinocchio house de Paul McCarthy, una peça del 1994 que, vista la impunitat dels mentiders, és plenament vigent.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF