De crisi pitjors ens n'hem sortit

PalmaSi creim que aquest darrer any de pandèmia és “el pitjor de tots els temps”, com ha qualificat el 2020 la revista Time, és que no anàrem a classe el dia que tocava Història –a banda del drama personal, per descomptat, d’aquells que han perdut els seus éssers estimats. Comptant només els darrers set segles, aquí mateix, a les Illes Balears, ens n’hem sortit de pandèmies, crisis, guerres i desastres de tota mena molt pitjors que aquesta etapa, i, en tots aquests casos, amb creixement de l’economia i de la població i millorant les condicions de vida.

És difícil imaginar-se una catàstrofe com la pesta negra del 1348. Llavors el nombre de víctimes arribà a uns 25 milions d’europeus –un de cada tres. Només a Mallorca, en un mes, la xifra superà les 15.000 persones –un de cada quatre habitants– i va deixar despoblada Formentera. Ara, les defuncions per covid-19 a les Illes són 735. A més, tampoc hem d’oblidar que aquí patírem una guerra –la de Jaume III el 1349 per recuperar la corona, contra Pere el Cerimoniós, seguida d’altres conflictes– que s’afegia a una crisi econòmica arrossegada des del 1331, i que va generar un dèficit de quatre milions i mig de sous.

És difícil de saber què anunciaven llavors els malastrucs de torn, però el que assenyala l’historiador menorquí Miquel À. Casasnovas és que tant a Mallorca com, particularment, a Menorca, es produí una especialització ramadera “que permetia vendre a l’exterior –sobretot a Itàlia i Catalunya– els excedents de llana”, amb “guanys considerables”, a més de consolidar-se el sector artesà. Si bé el segle XV va continuar havent-hi greus dificultats, amb epidèmies, endeutament i la Revolta Forana del 1450 –la medievalista Maria Barceló recull 20.000 morts per la pesta del 1481–, “la producció de draps continuà sent elevada” i la seva exportació “fins i tot experimentà una represa en certs períodes més favorables”.

En començar el XVI, registra l’historiador menorquí, només del 1503 al 1517 la població de Mallorca havia crescut un 27,6%, “malgrat tots els problemes sanitaris, econòmics i socials”. Menorca experimentava a final del XV un “creixement ràpid”, probablement a causa de “la recuperació econòmica”, i Eivissa coneixia “un rellançament del comerç saliner”. El 1512, indica Barceló, la pujada d’habitants a les cinc parròquies de Palma en relació amb el 1478 oscil·lava entre un 17,5% més a Santa Eulària i un 85,4% a Sant Miquel.

Un confinament cada quatre anys

El 1521 l’endeutament ofegava les institucions del Regne de Mallorca –controlades per una minoria privilegiada– fins al punt que va provocar, ara fa 500 anys, la revolta de les Germanies, a la qual també s’afegí una nova epidèmia de pesta. El doctor en Història Onofre Vaquer estima en 20.000 el total de víctimes, entre la guerra civil, la pandèmia i la brutal repressió. La reacció de les autoritats no es va limitar a les penes de mort –més de dues-centes– o les condemnes a galeres, sinó que també es varen imposar multes per un total de 136.596 lliures, en una economia ja arruïnada. Semblava que d’aquesta no suraríem. Però Casasnovas registra un creixement de la població de Mallorca entre el 1524, l’any següent a la fi de les Germanies, i el 1573, del 84%, “molt superior al del conjunt” de la monarquia hispànica.

El panorama encara podia ser pitjor. El segle XVI l’imperi turc avançava per la Mediterrània, amb els seus aliats berbers del nord d’Àfrica, i no cessaven els atacs a les costes de les Illes. Tant, que la presa i saqueig de Ciutadella, el 1558, amb la reducció a l’esclavatge de tres mil menorquins, és coneguda per antonomàsia com ‘sa Desgràcia’. Tot i aquests esdeveniments, la població de Menorca “arribà a duplicar-se entre el 1560 i el 1600”, i se situà a prop de 10.000 habitants, segons Casasnovas.

El XVII tampoc no va ser precisament un llit de roses. El 1652, el genet apocalíptic de la pesta desembarcà a Sóller i generà a Mallorca uns 15.000 morts, tants com la negra de tres segles enrere. A Eivissa, proporcionalment, fou pitjor encara: en moriren 711 –593 a Vila–, gairebé un de cada tres veïns, així com els dos metges, segons recull el professor Felip Cirer. També Menorca es va veure afectada, sobretot Ciutadella. Però el darrer terç del segle va ser “de recuperació”, aclareix l’historiador menorquí: Mallorca potencià l’olivera, prest “el conreu més rendible”. L’oli es va convertir “en el puntal de les exportacions”, i també va augmentar el conreu de la vinya.

A final del XVII, la població d’Eivissa s’havia recuperat prou com per poblar –a la fi!– la veïna Formentera: el 1738, registra l’economista Joan Carles Cirer, finalitzaven les obres de l’església de Sant Francesc i s’hi celebraven les primeres noces. El 1790, els formenterencs ja eren més de mil i, fins al 1940, “cada dècada la població superà la de deu anys abans, sense excepció”, segons els investigadors Miquel Juan i José Ramón Mateos. El port de Maó, per la seva banda, visqué una esplendor comercial sota la dominació britànica.

Ara que sovintegen les queixes per les limitacions a la mobilitat per la pandèmia, convé saber que, entre el 1787 i el 1899, segons l’historiador Pere Salas, Mallorca va viure vint-i-vuit cordons sanitaris –el que ara anomenam ‘tancament perimetral’–, és a dir, un cada quatre anys. De tots aquests, onze varen ser per còlera, nou per pesta i quatre per febre groga. El 1820, assenyalen les investigadores Isabel Moll, Joana Pujadas i Eva Canaleta i el mateix Salas, l’epidèmia de pesta al Llevant matà “en poc més de tres mesos” 2.500 persones, un terç de la població. El 1821, la febre groga es cobrà a Mallorca unes 5.000 víctimes, mentre que Menorca patí aquest mateix any dues epidèmies, la de febre groga i una altra de tifus. El 1870 tornava la febre groga i matà 200 mallorquins més. A les Pitiüses, Cirer registra epidèmies de còlera, febres tercianes, tisi i diftèria, a més de fam: les penúries del 1846 fan que es conegui com l’‘Any Dolent’. Hi podem afegir un bon grapat de guerres, entre les quals la de Successió (1700-1715) i la del Francès (1808-1814).

Idò bé, així i tot, l’economista Carles Manera registra a partir del 1830, a Mallorca, un creixement espectacular, de 30.000 habitants més. “Foren especialment rellevants”, afegeix l’historiador Pere Fullana, “les transformacions agràries, el millorament de les xarxes viàries i les noves perspectives d’urbanisme”. El 1856, les Illes Balears eren la cinquena regió més industrialitzada de l’Estat. Cap aquell mateix decenni, diu Fullana, “es promogueren noves empreses financeres”, com el ferrocarril, tot i una epidèmia de còlera amb 2.175 morts.

A les Pitiüses, assenyala Cirer, passaren de 14.614 veïns el 1790 a 23.791 el 1857, un “increment espectacular” de gairebé un 63%. El 1867, “quan l’Arxiduc va fer el seu primer viatge a Eivissa”, constatava l’increment del conreu de l’ametller, el doble del que es registrava a final del XVIII. El 1869 “s’acaba el primer camí de bona qualitat que Eivissa ha vist mai”. El 1884 s’iniciaren “les obres d’ampliació i millora” del port d’Eivissa i el 1885 una remodelació de les salines que suposà la creació de nous llocs de feina.

Més es va perdre a Cuba

La Guerra de Cuba el 1898 va provocar que el minvat imperi espanyol hagués de cedir als Estats Units Cuba, Puerto Rico i Filipines –“més es va perdre a Cuba”, diu la dita popular. Aquesta derrota no tan sols suposava una maçada per a l’orgull col·lectiu, sinó també la pèrdua dels mercats colonials. Un pic més, però, Balears es va recuperar. “A partir del 1904”, assenyala Manera, “el col·lapse de la fi de segle és superat gràcies a la demanda del mercat espanyol” de calçat fet a les Illes, i s’obriren fàbriques i tallers. Poc abans de la Primera Guerra Mundial, deixà escrit l’economista i polític Ernest Lluch, “la petita Menorca concentrava el deu per cent dels bancs fundats a tot Espanya, i Mallorca tenia una xarxa d’establiments crediticis sense parió”.

La Gran Guerra (1914-1918) va permetre fer negocis a uns pocs, gràcies a les necessitats dels bel·ligerants, però va perjudicar la resta, que varen veure com pujaven els preus sobtadament. S’hi afegí l’anomenada ‘grip espanyola’, que, segons Moll, Salas, Pujadas i Canaleta, es va cobrar entre el 1918 i el 1920 entre vint i quaranta milions de vides, 1.891 de les quals a Balears només els primers mesos, del setembre al desembre del 1918. En canvi, una vegada més, els anys vint “fou un període d’indubtable dinamisme per a l’economia balear”, segons informa el doctor en Història David Ginard, amb un creixement del Producte Interior Brut d’un 4,47%, el segon més alt de l’Estat i dos punts per davant de la mitjana. A final d’aquell decenni apuntava una altra activitat prometedora: el turisme.

Però el repertori de desastres era inesgotable: arribà la Gran Depressió del 1929 i, només set anys més tard, la Guerra Civil, amb la repressió ferotge del franquisme sobre els vençuts i una llarga postguerra de privacions. A Mallorca, llavors, almanco es menjava, però a Eivissa ni tan sols això, segons l’escriptor Joan Castelló Guasch. Foren coneguts com els “anys de la fam” i “es produí una forta regressió de les condicions de vida de les classes populars”, recorda Ginard.

D’aquell cop –que encara recorden els més grans– també ens en sortírem. Com de tots. Els anys cinquanta es recuperà la taxa de natalitat i “es consolidà amb força el procés de normalització de l’activitat industrial”, diu Ginard. A mitjan decenni, registra Manera, les Balears se situaven per damunt de la mitjana estatal en renda per càpita, i en el 76% del Producte Interior Brut per habitant de l’admirada Comunitat Europea. I encara quedava l’avanç més espectacular: dels 600.000 visitants del 1960 als 3,6 milions del 1973. Sí: era el turisme que ara tant enyoram i que, amb les seves llums i ombres, suposaria un desenvolupament històric per a l’Arxipèlag.