Publicitat
Publicitat

La caiguda dels bolos obliga a buscar noves fórmules de gestió

La crisi de les gires posa al límit teatres i companyies

Les companyies i empreses de teatre ja no poden viure de les gires. Els teatres municipals han retallat el teatre professional de les programacions. El sector demana un canvi de model per afrontar la crisi.

El 2007 la companyia EGOS Teatre acabava d'estrenar la seva primera obra, Ruddigore o la nissaga maleïda . Va ser un èxit. El resultat: el 2008 van arribar a fer una gira de 100 funcions sumant les de Catalunya, les Balears i el País Valencià. Tot i que ara tenen tres espectacles més en cartera, l'agenda de la companyia per al 2013 és desoladora: una funció a Bescanó i una altra a Badalona. Els set integrants d'EGOS han aparcat la companyia i es dediquen a fer altres feines relacionades amb l'espectacle. "Estem en standby . Tenim moltes ganes de fer coses, però ja no podem sortir de gira ni som prou coneguts per aventurar-nos a anar a taquilla, així que en els pròxims anys EGOS no farà un espectacle nou", explica el seu director, Joan Maria Segura. Aquesta situació límit és la que viuen la majoria de companyies i empreses teatrals de Catalunya.

La productora més gran del país, Focus, ho confirma: "L'activitat ha baixat. D'una banda, hi ha menys teatres que programen. Fa quatre anys, una gira d'èxit tenia 50 o 60 places i ara tens 30 o 35 bolos. Això és un 40% o 50% menys -explica el director de distribució, Jordi Basomba-. D'altra banda, els teatres que encara programen potser només fan una funció professional a la temporada". La crisi de les finances municipals ha fet que les programacions teatrals s'hagin retallat -des de Castellar del Vallès fins a la Bisbal d'Empordà, passant pel Vendrell-, i això posa en risc les companyies i empobreix l'oferta cultural a comarques, un element clau de cohesió territorial i social. Els més perjudicats: els teatres i els productors petits i mitjans.

Sortir de gira, una necessitat

"En l'època gloriosa en què el circuit funcionava -diu Julio Álvarez, director de la sala alternativa Tantarantana- comptaves que cada producció la podies amortitzar amb 10 o 15 bolos com a mínim". Les gires eren la fórmula que les empreses havien trobat per tenir guanys. "Qualsevol obra sortia de gira. No es negociava res, pagaven el caixet que demanàvem", diu Basomba. Un espectacle comercial pot costar 8.000 o 9.000 euros. Aconseguir una bona gira suposava fer l'agost, més que en temporada estable en un teatre.

La situació s'ha capgirat. "Hem de negociar tots els marges", diu Xavier González, gerent de l'empresa de distribució escena.uprt. Cada cop més teatres, en comptes de pagar un caixet, demanen a la companyia que s'arrisqui i accepti cobrar només la taquilla que faci. A Ferran Madico, per exemple, director dels teatres de Reus, li van retallar un 20% el pressupost. Va optar per una solució dràstica: "Vam fer la programació de l'últim trimestre del 2012 tota a taquilla i el públic ha respost, les companyies s'han endut el que necessitaven. Però no podem acabar fent-ho tot a taquilla, perquè hem de fer funció de teatre públic".

Per ara es busquen fórmules intermèdies. Focus ha pensat una versió d' Oleanna a meitat de preu, sense escenografia, per estalviar-se un camió i dos maquinistes. Així arriben a Cerdanyola, Ripollet i Premià. Fins i tot el fenomen de l'any, Incendis -en tres mesos ha fet 32 bolos a Catalunya-, ha acceptat algun cop anar a taquilla. "Ha sigut un any molt bo, però tenim la sensació que som l'excepció", diu el director de La Perla 29, Oriol Broggi.

Els professionals intueixen que el taquillatge s'imposarà. "La part positiva d'això és que ingresses els diners l'endemà mateix i no has d'esperar que l'Ajuntament pagui un any després -explica Basomba-. La negativa és que necessites teatres amb capacitat per a 500 persones o no surt a compte, que no tens possibilitat de fer publicitat al territori i que la gent està acostumada a uns preus històrics subvencionats irrisoris". "El caixet només serveix per als espectacles comercials, els petits no hi poden jugar. Això vol dir que hi haurà companyies que hauran de plegar", preveu González.

Bombolla teatral

La davallada també s'explica pel boom del qual venim. En l'úlima dècada s'han construït grans auditoris en molts pobles. Això, sumat a les subvencions de la Generalitat i la Diputació de Barcelona, "va fer que tothom programés, fins i tot en llocs on no s'havia fet mai -diu González-. Pobles petits, com Tona, van completar el mapa i van fer pujar el nombre de bolos". Calldetenes, amb 2.500 habitants té un auditori amb 500 localitats a un quilòmetre del de Vic. Si s'omplia o no, era secundari. "Es programava a base de talonari, per la via fàcil, amb espectacles d'èxit a Barcelona i cares populars, i no es van aprofitar aquests anys per fer els deures", lamenta Álvarez.

Això s'ha acabat. "Hi haurà una selecció natural d'auditoris que puguin anar a taquilla i també de companyies, perquè això ja no és un negoci. Focus hi ha produccions que ja ni treu de gira", diu Basomba. La clau són els espais que han "treballat bé" el públic, afirma Mireia Sabaté, cap de l'Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació de Barcelona, i tots hi coincideixen. Hi ha auditoris amb una salut de ferro, com el Kursaal de Manresa, l'Auditori de Sant Cugat, el de Granollers, l'Atlàntida de Vic i l'Atrium de Viladecans. Els centres que tenen el seu públic fidel, "un exèrcit de soldats", en diu Madico, tindran companyies que hi voldran anar a risc.

Un ball de xifres

Malgrat que des del sector hi ha unanimitat en la caiguda brutal de bolos, les xifres oficials ho desmenteixen. El nombre d'espectacles subvencionats per la Generalitat i per la Diputació, que són la immensa majoria, s'han mantingut pràcticament estables. El pressupost per a difusió de la Generalitat ha baixat només de 2,6 a 2,3 milions d'euros i l'ODA l'ha mantingut en un milió d'euros. Ara bé, totes dues administracions han canviat el sistema d'ajudes i donen suport a la programació estable dels espais, que necessiten ser omplerts , i no a les companyies, com fins ara. "Les obres tenien un 20%-25% de subvenció. Ara això va a l'ajuntament, no a les companyies", critica González.

Els professionals expliquen el decalatge de les xifres perquè els teatres han optat per concerts de música, que tenen un caixet més barat, muntatges petits, monòlegs i sobretot grups locals i amateurs per arrodonir el volum de la programació.

Repensar fórmules de gestió

La conselleria de Cultura reconeix que busca fórmules per contrarestar la crisi dels bolos. Des de la patronal teatral Adetca van presentar una proposta per oferir paquets d'espectacles variats on el teatre en pagava un terç, la Generalitat un altre terç i els productors la resta. "Havia d'incentivar a programar a un cost econòmic. Però la Generalitat no ho pot finançar", diu Julio Álvarez. "Al marge de la crisi, el sistema ha de canviar", reclama Anna Rosa Cisquella, presidenta de Ciatre, l'associació de companyies de teatre. Reclama "compartir i no competir", per exemple creant una xarxa coordinada entre ajuntaments o fent que hi hagi punts de concentració als teatres grans. Basomba fa una afirmació sorprenent: "Al productor li haurà d'importar el públic". Broggi ja ho aplica: "Una companyia com la nostra pensa en què vol fer però també amb què pot funcionar a les gires". El debat, com la crisi, és candent.

Els llibres que ens fan grans