El criquet, Engels i Marx: més que un joc, esport de classe
Anglaterra ha guanyat fa uns dies, per primer cop a la història, la Copa del Món de criquet
LondresAnglaterra ha guanyat fa uns dies, per primer cop a la història, la Copa del Món de criquet, notícia que dubto que s’hagi seguit massivament a Catalunya o a les Illes. En tot cas, molt menys que la victòria de Djokovic sobre Federer, que va tenir lloc pràcticament a la mateixa hora, el 14 de juliol. Jo mateix, des del cor de Londres, ni me’n vaig assabentar. Només ho vaig notar quan un miler de fans van passejar la seva alegria per Trafalgar Square, on s’havia instal·lat una pantalla gegant per seguir la final contra Nova Zelanda, i quan vaig llegir una piulada d’un ultrabrexiter, Jacob Rees-Mogg, que deia: “No necessitem Europa per guanyar”. El capità de l’equip anglès és irlandès, de Dublín.
Tinc cuites personals amb aquest esport. Va ser motiu d’un sotrac per a l’Adrià quan va passar de l’escola primària a la secundària. El noi s’havia acostumat a la pública del barri, mixta, on els jocs educatius eren part de l’aprenentatge i el joc més popular era el futbol. De sobte, però, es va veure en una grammar, la Queen Elizabeth’s School for Boys, pública també, però no mixta, i al qual s’accedia per un procés de tria sever, dur i feixuc. Un centre per a nens d’elit de classe alta i mitjana-alta, amb escletxes via notes i selecció, i entrevistes que permetien l’accés als cadells d’estrats socials menys afavorits per justificar els diners rebuts del Tresor. L’objectiu del director és, bàsicament, col·locar al final del cicle formatiu tants nens com sigui possible a Oxford i Cambridge, una forma de guanyar-se el cel dels rànquings i de reproduir un sistema classista que amara Downing Street.
Quan arriba l’estiu, els parcs del país s’omplen no només de gandules, sinó també de jugadors aficionats que carretegen la bossa i la vestimenta blanca o de color crema, a més de la crema solar i les ulleres de sol i els barrets, accessoris que em semblen més adients per jugar al bridge al Ritz que no per a una activitat física. Tant és, però. El pitjor per a l’Adrià va ser que els esports oficials de l’escola eren el rugbi i el criquet, tradicionals de la classe alta i de les escoles privades. Tot i la passió amb què ens en parlava l’amic i doctor Àlex Coroleu, ni durant els primers anys al Regne Unit, ni ara, després de quasi vint anys, he vist el joc amb cap més interès que no pas l’històric i sociològic.
Però calia integrar-s’hi, i ens vam fer membres del club de fans de l’equip de criquet de l’escola: anàvem a veure partits i a fer vida social. Ni entenia ni entenc les regles, ni com és possible que hi hagi jocs que durin dies -cada cop menys, entre altres raons perquè no poden tenir audiència televisiva-, o que s’interrompin per causes del tot arcanes, no aptes per a no iniciats.
Per demostrar compromís, però, vaig fer l’esforç de llegir un parell de llibres sobre la matèria. El primer, una novel·la d’Ian Buruma, Playing the game, que vaig trobar al mercat de segona mà de Southbank i que relata la vida d’un tal Ranji, celebritat del criquet de principis del segle XX. Entre el 1907 i el 1933, Ranji va ser maharajà del principat de Nawanagar, a l’Índia, i abans havia jugat per a l’equip d’Anglaterra i per al de la Universitat de Cambridge.
El segon ja em va fer més el pes. El va publicar el 2007 l’ex- premier John Major, i va demostrar que els ex, ja siguin britànics, espanyols o catalans, poder fer coses bastants més útils i admirables que no pas la nosa habitual després de deixar el càrrec. El llibre, More than a game ( Més que un joc ; sí, aquí també tenen aquesta dèria), és una celebració dels primers anys del criquet. Una de les idees fonamentals és que el llegat de l’imperi també arriba a l’esport i va molt més enllà dels desastres de torn, incomptables.
Per als britànics, que van escampar la seva obsessió favorita (el joc i els jocs) per tot el planeta, el criquet era part de la missió civilitzadora que oferien als súbdits de les colònies. Finalment, l’esperit del fair play i els interessos de l’imperi xocarien. ¿Com era possible que un joc ufanós de basar-se en la justícia funcionés en uns dominis que dividien la població entre classe governant i classes sotmeses? Ben aviat el criquet va esdevenir símbol d’opressió; guanyar els anglesos era més que una victòria esportiva. Això mai no l’hi van ensenyar, al meu fill. Però de ben petit ja sabia què suposava un triomf del Barça al Reial Madrid.
L’Adrià va aguantar dos anys en aquella escola. El tercer va marxar a la Chetham’s School of Music, de Manchester, per a joves músics. Mixta. Es troba al davant del National Football Museum. A la seva biblioteca, la pública més antiga del món anglosaxó (1653), Engels i Marx van treballar plegats el 1845 i periòdicament fins al 1880. Estudiaven la Revolució Industrial. Els obrers no jugaven a criquet.
