Teatre de Santanyí.- La malcontenta és l’adaptació que ha fet Rafel Gallego de la novel·la de Sebastià Alzamora, produïda per El somni, dirigida per José Martret i interpretada per Agnès Llobet. Aquest és el probable recorregut des del paper fins als escenaris, amb tan sols una possible variació de l’itinerari, si primer va ser el director o l’actriu. Alzamora conta la història d’amor entre Antònia Suau, la Malcontenta, i Joan Puig, Durí, el cap d’un grup de sanguinaris bandolers que acabaren a la forca. Rafel Gallego ho ha convertit en un monòleg i ha triat bé la protagonista, Agnès Llobet, a qui vaig veure per primer cop sobre els escenaris en una peça amb algunes semblances a La malcontenta. Cos de dona també era un monòleg, també una història d’amor en què només cabia un final, que li va permetre, a Llobet, fer una exhibició del seu potencial i mostrar tot un repertori de registres que l’han portada allà on és, amb no poques osques al seu currículum i pujant escalons dia a dia, per la qual cosa veure-la sola damunt l’escenari per viure la romàntica tragèdia li oferia moltes possibilitats de mostrar i demostrar el seu creixement al llarg dels deu anys que han transcorregut.
Tot i les afinitats del tarannà argumental, La malcontenta va per altres viaranys i amb el segell indiscutible de l’autor. Un text dens, dur, uns personatges ambivalents que tant poden mostrar un amor de màxima intensitat com uns trets de crueltat que esgarrifen. No hi ha grisos, o és blanc o és negre. El personatge que va crear Alzamora i que Gallego ha portat als escenaris és un bombó, però també una bomba de rellotgeria. Un regal per a una actriu, però un regal enverinat, per la immensa dosi de treball que necessita per assolir la inabastable quantitat de matisos que requereix la protagonista única de la narració. El llistó és molt amunt des del primer capítol, potser massa, i no es pot baixar ni un sol escaló, ans al contrari. Llobet fa una recreació profunda, apassionada, potent, sense màcula. Gallego ha capgirat el perfecte i eficaç “desordre” argumental de l’original i l’ha col·locat de manera que sobre l’escenari sigui més intel·ligible, més lògic, i que aporti fluïdesa a la dramatúrgia, que també signen Martret i Llobet, marcant i cantant els capítols, fet que té gràcia i es converteix en un acte de fidelitat amb l’original. Una fidelitat que es perd en la resolució de la història, que no valoraré per salvaguardar la llibertat i la subjectivitat de l’elecció per part dels dramaturgs, però en el com hi ha tota una sèrie de reiteracions que ho fan malbé. Tot i així, és un espectacle de primer nivell, farcit d’encerts, molta feina i resultat excel·lent, no sense la cooperació de la resta de participants de la producció, com per exemple el fonamental treball de Jaume Manresa amb la creació d’un espia sonor que dona molt de cos a la corprenedora ‘atmosfera’ del muntatge. Tornar-la a veure serà un plaer, amb la seguretat que continuarà creixent.
