UN CONTE PER PASSAR LA QUARANTENA

CAPÍTOL 32

Apareix l’Agostinho Acevedo Ferreira

Va començar a ploure i el cotxe blau mullat li va recordar a l’Òscar la portada del primer disc del Peter Gabriel. Només que ara era de nit i Solsbury Hill es deia aquí polígon de Montsolís. La Maire es va treure el cigarret dels llavis i continuà conduint tenint-lo ara entre els dits, les dues mans agafades al volant com si portés el darrer foc. L’home sense cap mirava furtivament el retrovisor per veure la cara de la conductora. En passar pel davant d’una panificadora els va arribar una dolça olor semblant a l’anís; però cap altre senyal d’activitat humana o inhumana es manifestava en aquells carrers tan rectes com la vida d’un quàquer. L’imaginari de l’Òscar Ideesnoires estava fet de les pel·lícules que havia vist de noi, i tot el cinema que després s’havia empassat no li va deixar cap empremta. Incapaç d’assimilar la cultura, havia de conformar-se amb els records. L’Òscar sempre estava ple de cabòries.

“Què és això?”, va cridar la Lleona. La figura d’un home els feia senyals des d’una solitària vorera, i la Maire va frenar en sec. “Puc pujar amb vostès?”, va dir aquell home amb vestit i corbata negres i camisa blanca, com de dol. “I tant”, contestà la Maire, i, assenyalant amb el polze cap als seients de darrere, afegí: “Però hauràs de seure a la falda d’algú”. L’aparegut va romandre una bona estona observant els viatgers a través de les finestretes. Li costava decidir-se tot i que refermava la pluja. De sobte va obrir la porta de l’Astra i es va ficar al davant: “Ja ho sé! Perdó, bona nit, que no he dit res! M’agradaria seure damunt d’aquest senyor tan ben plantat i tan fort”, va dir assenyalant el senyor Bonastre, i l’Òscar, la Lleona i el veí sense cap es varen sentir menystinguts. “Oi que no li fa res, que em segui així, senyor?”, va preguntar l’home posant-se de costat i agafant el senyor Bonastre pel coll com una criatura. La Maire va arrencar de nou sota els timbals de l’aigua contra el sostre. “Em dic Agostinho Acevedo Ferreira i vaig morir farà ja cinc anys per aquestes dates; però vaig tenir la mala sort que com que era Diumenge de Resurrecció vaig ressuscitar a l’instant. El cas és que de llavors ençà no sé cap on anar. Així que vaig fent tombs per tot arreu. Soc un sensepapers dels vius”. Aquestes paraules van colpir el senyor Bonastre i el va serrar molt fort contra el seu cos, i li va dir: “Senyor Agostinho, nosaltres tampoc som d’eixe món!”

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF