El coratge femení apuja el llistó de la Berlinale
Guillaume Nicloux adapta Diderot a 'La religieuse'
BerlínLa jornada d'ahir en la competició oficial del festival de Berlín va tenir un to marcadament femení. Tres pel·lícules exploren el món interior i exterior de dones fora de la norma, rebels i contestatàries, en conflicte amb les normes imposades pel costum o la llei.
La primera és la Gloria, que protagonitza el film homònim del xilè Sebastián Leilo. Ella és una dona sola, divorciada fa 12 anys del seu marit, que tot i dirigir-se cap a la seixantena busca l'amor amb un fervor que és fàcil interpretar com a ingenuïtat. L'alè de veritat que impregna la interpretació de Paulina Garcia mereix tots els elogis: l'actriu clava la soledat del personatge i la seva necessitat d'afecte amb una sinceritat que desarma, sense caure mai en el patetisme. És candidata segura al premi a la millor actriu femenina.
Leilo enganxa la càmera al clatell de la protagonista -una mica a la manera de Pablo Larraín, el director de la nominada a l'Oscar No , que per cert és el productor de Gloria - i retrata com els dies passen entre veïns bojos que no paren de cridar, amants ocasionals que no tenen el valor d'estimar-la i fills grans que fan la seva vida. Potser la cinta es passeja perillosament a prop de la caricatura del personatge quan canta a viva veu cançons populars romàntiques al cotxe, però en última instància el retrat es decanta pel vitalisme contagiós.
La rebel·lió de Gloria no és contra el patriarcat masculí o la societat, evidentment: és contra la soledat i una vida sense amor, contra el fet de deixar passar la vida sense lluitar per fer-se-la seva i obtenir-ne el màxim possible. "És un cant al dret a gaudir de la vida d'una generació, la dels que ja són grandets, enmig d'una societat obsessionada per la joventut de manera malaltissa", resumia el director ahir.
Una monja sense vocació
El segon nom d'aquest catàleg de dones amb coratge és el de la protagonista de La religieuse , Suzanne -extraordinària Pauline Étienne-, una adolescent de bona família que és enviada a un convent per convertir-se en monja. Després d'una resistència inicial, la Suzanne accepta els vots quan descobreix que és filla il·legítima i que la vida religiosa és la solució de la seva mare per evitar l'escàndol de desheretar-la. La cinta adapta la novel·la del filòsof i escriptor francès Diderot. "No va ser necessari modernitzar-la", explicava el director Guillaume Nicloux. "La rebel·lió d'una dona jove contra l'autoritat i la lluita per la justícia i la llibertat són qüestions extremament modernes".
La vida religiosa significarà per a la Suzanne càstigs, humiliacions i aïllament. En el seu rebuig a cedir, en la seva resistència numantina, hi batega simplement l'anhel de llibertat. En l'últim convent al qual va a parar, però, despertarà el desig d'una monja encarnada per Isabelle Huppert. "És una mare superiora, però no té res de superior. El que sent per aquestes noies la fa molt humana, i Déu és molt lluny d'ella en aquests moments", explicava l'actriu ahir. El panorama que pinta La religieuse del món eclesiàstic del segle XVIII no és precisament amable, però Nicloux defensa que "la pel·lícula no està en contra de la religió, sinó del fanatisme religiós".
Finalment, les últimes dones rebels de la jornada van ser Victoria i Florence, protagonistes de Vic & Flo saw a bear , una parella disfuncional d'exconvictes refugiades del món en una casa de camp. Dirigida pel canadenc Denis Côte, la cinta es mou en el terreny del desconcert i el naturalisme, amb una previsible escalada final cap a la crueltat.
