I de cop, tot canvia...

PalmaÉs dissabte. Obro els ulls a l’habitació en penombra i de manera instintiva miro cap al bressol situat entre el meu llit i el de la meva tia. En Miquel ja es deu haver despertat i deu berenar amb l’àvia a la cuina. La meva tia, que comparteix habitació amb nosaltres, fa estona que ha marxat a fer feina. Abans d’aixecar-me em quedo uns instants mirant el sostre, analitzant la situació...

Ja fa 35 dies que ens vam traslladar definitivament a Costa de la Calma amb els nostres avis. L’accident els va obligar a fer-se càrrec de nosaltres de manera permanent, tot i que ja feia temps que passàvem la setmana amb ells, mentre que els caps de setmana els passàvem a casa.

Abans de l’accident havia estat la malaltia la que ens havia fet canviar la nostra rutina. En els darrers mesos, l’estat de salut del pare del meu germà s’havia deteriorat molt, de manera que ara semblava un d’aquells jueus trets d’algun camp de concentració de l’Alemanya nazi. Tot i així, als seus ulls encara es podia veure la llum de la persona que havia estat, però el pitjor de tot era que el seu estat mental estava intacte i les mirades d’amics i éssers estimats, en l’estat en què es trobava, eren com una tortura. Una de les mirades més inquisidores era la del seu propi fill, el qual, des de la innocència dels seus tres anys, observava desconcertat en el que s’havia convertit el seu pare. A pesar dels canvis sobtats, tant el meu germà com jo ens havíem adaptat bastant bé a la nova situació; de fet, a vegades, l’estrany era haver de tornar a casa...

Després de la meva reflexió matinera aconsegueixo aixecar-me. Vaig al bany i em miro al mirall. Tinc cara de son, però a part d’això i de l’acne que evidencia la meva adolescència, tot està en ordre.

Vaig cap a la cuina i no aconsegueixo veure la meva àvia. Aquest fet em resulta molt estrany, ja que sent dissabte ella hauria d’estar com una boja preparant el dinar per a tots, que, com tots els dissabtes d’ençà que tinc ús de raó, venen en processó a dinar a casa dels meus avis. L’accident no havia canviat aquest costum.

Agafo el berenar que, com cada matí, el meu avi ha deixat preparat per a mi. L’encalenteixo i m’assec amb el meu germà i el meu oncle, que berenen veient ‘Bola de drac’ a la tele.

De sobte, sona el telèfon. M’aixeco i l’agafo:

-Sí? -contesto.

-Hola, saps a quina hora és l’enterrament? -pregunta una dona de mitjana edat des de l’altra banda de l’aparell.

De cop se m’ennuvola la vista. Em quedo de pedra i, quasi sense poder reaccionar, contesto que no ho sé. La senyora, sense tenir ni idea del que acaba de passar, em dona les gràcies i penja.

Estic en xoc. M’assec i segueixo amb el meu berenar sense dir res. El meu cap va a mil per hora. No dono crèdit al que acabo d’escoltar.

Passen minuts eterns. Continuo en xoc...

Passo el matí amb el meu germà. Ni rastre dels meus avis... Juguem, veiem una pel·li, mengem alguna cosa i a migdia el meu germà s’adorm. Al cap d’una estona sento un cotxe. El meu cor comença a accelerar-se i començo a tremolar. Sento la porta del garatge que s’obre i passes que pugen les escales. Surto de l’habitació on dorm el meu germà i veig passar la meva àvia, que puja plorant les escales que van a la seva habitació. El meu avi apareix al cap d’uns instants. Ens mirem i demana:

-Ja ho saps, no?

Jo li faig un senyal d’assentiment amb el cap. Ell segueix el seu camí i torno a entrar a l’habitació a les fosques. M’estiro al llit i abraço el meu germà, que continua dormint. Llavors començo a notar la calor com em puja i em comencen a caure llàgrimes sense control. En aquell moment prenc consciència del que ha passat i m’adono que ella ja no tornarà i que res tornarà.