Si Ivan i els gossos no estigués inspirada, o basada, en fets reals -almenys això ens diuen- seria un conte dramàtic a l'estil de les històries de Ròmul i Rem, Mowgli i Tarzan. Vull dir una narració oral sobre un nen de quatre anys que marxa de casa abans que l'abandonin i estableix una relació afectiva i solidària amb una manada de gossos. Tant es així que, en principi, l'obra de la britànica Hattie Naylor va ser concebuda per una emissió radiofònica. He seguit els narradors orals durant anys i en aquest gènere és la paraula la que crea espais, atmosferes i emocions només ajudada per la manera d'explicar de cada narrador i la seva gestualitat.
Ivan i els gossos és un bon conte que exposa la crueltat de l'ésser humà i, molt per sobre, la situació de les classes més febles a la Rússia actual, tot i que ens recordi, i molt, els ambients que descrivia Charles Dickens. Pau Carrió ha dirigit algunes petites coses i sembla un professional prou polivalent i amb futur, però, al meu entendre, amb aquesta obra que ell mateix ha traduït s'equivoca de bon tros i això, esclar, ho pateix l'intèrpret, Pol López. Fa la sensació que per falta de confiança en el text o en si mateix Carrió exhibeix una posada en escena plena d'elements excessius. Des d'una il·luminació que va canviant i focalitzant cada bloc de la història, al constant subratllat sonor amb músiques i veus llunyanes. En canvi, Carrió no cuida la direcció de Pol López, que es mou en un registre de neutralitat emocional que no es correspon amb els fets que explica. No, no veiem els gossos, no veiem els carrers foscos ni les escombraries, ni gairebé veiem la cara a l'actor, moltes estones. I es allà justament on hi ha, o hi hauria d'haver, l'emoció, no en la posada en escena.
Dit això, acceptem que Ivan i els gossos és un espectacle correcte, professional i entretingut. Però sense poètica.
