La construcció de la Llotja: una història de sobrecostos i un deute d’un segle

Els mercaders varen contractar Guillem Sagrera per construir la seva seu cap al 1420, però no la varen pagar, i encara no tota, fins al 1533, ja als hereus del famós arquitecte

Guillem Sagrera era un geni, l’equivalent a un Miquel Barceló actual -si bé la consideració social de l’artista era una altra, aleshores-, i com ell també era de Felanitx. Venia d’una família de picapedrers, va fer feina com a arquitecte i escultor a les catedrals de Mallorca i Perpinyà, va crear una gran sala espectacular a Nàpols per a Alfons el Magnànim i va dissenyar i dirigir la construcció de la Llotja de Palma, si bé el Col·legi de Mercaders que li feu l’encàrrec -ara fa sis-cents anys, cap al 1420- no el va acabar de pagar fins més d’un segle més tard, quan els seus hereus cobraren el deute, i no tot. Aquesta és una història de sobrecostos i peripècies judicials que, si no fos perquè és de fa més de cinc segles, sonaria molt actual.

Per aquella època, era habitual que les famílies es dedicassin al mateix ofici, agrupats per gremis. I així va ser amb els Sagrera: abans de Guillem, ja feia unes quantes generacions que eren picapedrers, i després ho varen continuar sent. Ell va néixer cap al 1380 i surt esmentat per primera vegada el 1397, fent feina a la Seu de Mallorca amb el seu pare, Antoni. Tenia edat d’aprendre l’ofici. Com és sabut, una catedral es tardava segles a construir-se -vegeu Els pilars de la Terra - i els seus constructors i les seves tècniques inspiraren els maçons.

El jove Sagrera va fer feina a l’actual portal del Mirador, a vorera de mar. Aquests espais eren objecte d’un acurat programa d’imatges, ja que, com que pràcticament tothom era analfabet, servien per instruir el poble sobre la història sagrada; així que els bisbes, o els capítols, determinaven amb tot detall quins personatges o escenes s’hi havien de cisellar. La direcció d’aquesta obra va ser a càrrec de Pere Morei. Aleshores els models que feien furor eren un darrer gòtic sofisticat -gòtic internacional i gòtic flamíger- i els focus d’Itàlia i de Borgonya, amb el magistral Claus Sluter, de marcada influència en Sagrera.

Els primers anys del segle XV Sagrera es traslladà a Perpinyà, la que havia estat capital del regne de Mallorca juntament amb Palma i era vila destacada de la Corona d’Aragó. Aquí es casaria amb Jaumina Tura. Les seves dues primeres feines foren una trona al convent de Sant Francesc -on va decidir fer-se monjo el fill gran i hereu de Jaume II de Mallorca- i la reparació del campanar de la catedral d’Elna, aleshores seu episcopal. Fou designat mestre major -arquitecte- de Sant Joan el Nou, la que havia de ser nova catedral, erigida al costat de Sant Joan el Vell, on, probablement -no s’han localitzat- estan enterrats el rei Sanç de Mallorca i la seva mare, Esclarmonda de Foix.

El 28 de gener del 1416, Sagrera va ser convidat a Girona a “una reunió quasi única en la història de l’art”, assenyala la historiadora Joana Maria Palou, en què els arquitectes més reconeguts de la Corona d’Aragó varen ser consultats sobre si la catedral, que s’havia començat amb tres naus, s’havia de continuar amb aquesta mateixa estructura -més sòlida, però menys espectacular- o bé passar a la nau única, molt més majestuosa, però també més complicada. El mallorquí es decantà decididament per la versió complicada i espectacular, i avui la Seu gironina pot presumir de posseir la nau gòtica més ampla del món -22,8 metres-, en part gràcies a Sagrera.

El precedent de Rodin

El 1420, Sagrera i la seva família es traslladaren a Mallorca. Aquesta vegada l’antic aprenent tornava com a mestre d’obres de la Seu. Va gaudir d’una bona posició econòmica: segons l’escriptor Tomàs Vibot, comprava cases com a inversió, posseïa esclaus -cosa comuna a l’època- i un falcó, que li robaren, i va oferir una recompensa de mig florí per recuperar-lo. El 1432 morí la seva primera esposa i es casaria una o dues vegades més. Disposà també una sepultura a la Seu per a la seva família.

Treballà de bell nou al portal del Mirador, cisellant les escultures dels apòstols Pere i Pau -l’espasa d’aquest ha desaparegut- i de les quals, segons Palou, es podria dir que “són precedent conceptual del Balzac d’August Rodin”. També es va fer càrrec de la sala capitular gòtica, on hi ha el sepulcre del bisbe Sánchez Muñoz, l’expapa de Peníscola Climent VIII, amb el capell penjat del sostre com a signe de la seva autoritat més enllà de la mort.

Simultàniament, va escometre la construcció de la Llotja, la seu del Col·legi de Mercaders; probablement ja aquest mateix any 1420, i amb seguretat el 1421, si bé el contracte no s’arribà a signar fins al 1426, amb una absència de frissor molt mallorquina. Ja el 1232, tres anys després de la conquesta, Jaume el Conqueridor havia cedit uns terrenys amb aquesta finalitat. Però “de la dita al fet hi ha molt de tros”, comenta l’il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos, sobre aquest retard de gairebé dos segles.

Segons l’asturià desterrat a Mallorca, és “indubtable” que abans els mercaders no tenien cap edifici construït amb aquest objectiu. L’arquitecte Gabriel Alomar tampoc creu que “hagués existit una altra llotja”, abans de la de Sagrera. “Els mercaders es reunien a l’església de Sant Joan”, molt propera, “o a dues cases propietat de la corporació, ambdues amb sales alta i baixa, situades enfront de l’edifici actual”. Palou, en canvi, no creu que “la rica i totpoderosa Mercaderia estigués durant dos segles sense una seu” i opina que “a l’edifici que avui coneixem en va precedir un altre, potser més senzill i modest”.

El contracte signat el 1426, molt precís quant a l’estructura i la decoració del nou edifici, deixava ben cobertes les espatlles dels comerciants, com sol passar amb aquest tipus de documents. El Col·legi havia de pagar a Sagrera 22.000 lliures. Però no dels seus fons, sinó de l’impost sobre les mercaderies que entraven o sortien al port de Palma; uns ingressos que, òbviament, podien minvar segons la situació econòmica. A més, Sagrera havia de desemborsar 500 lliures anuals, com a fiança.

La Llotja, probablement l’obra mestra de Sagrera, constitueix un espai esplèndid, sostingut només per sis pilars helicoidals, que recorden palmeres. “És el monument que més m’ha impressionat [de Palma] per les seves proporcions elegants i pel seu caràcter original, que no exclouen ni una regularitat perfecta ni una simplicitat plena de bon gust”, va escriure George Sand. Destaquen també les escultures al seu interior i exterior i, sobretot, l’àngel de la porta principal, fet directament per la mà de Sagrera. Segons Gabriel Alomar, amb aquesta peça “neix (...) un altre Sagrera que ja no és italià ni francès ni borgonyó, que és només, únicament, ‘sagrerià’”. El 1541, Carles V quedà fascinat per aquest edifici, que va prendre per una església.

En aquesta mateixa etapa, Guillem Sagrera va fer feina per a la Universitat -actual Ajuntament de Palma-. En concret, va fer un pont sobre la Riera -segons Vibot-. A més, va llavorar una creu de terme per a la porta de Santa Caterina -de la qual en queden unes restes al Museu de Mallorca- i va dissenyar la capella de la Verge dels Desemparats, a Ciutat. També va dissenyar la capella de Sant Francesc, a la parròquia de la seva vila, Felanitx.

El plet amb els mercaders

Havien passat uns vint anys del començament de les obres de la Llotja quan Sagrera plantejà, cosa prou raonable, que l’execució no s’ajustava completament al pla inicial i que sortia una mica més cara del que estava previst -vegeu qualsevol obra pública dels nostres temps-, davant la qual cosa els contractants feren orelles de mercader -mai més ben dit-, fins al punt que Sagrera va haver de presentar un plet per cobrar les llavors 1.942 lliures pendents. Aquest plet es va perllongar noranta anys -més enllà de la mort de l’arquitecte-, fins que el 1533 el Col·legi abonà als hereus una part d’allò que devien: 1.025 lliures.

El 1447, Alfons el Magnànim cridà Sagrera per dur-lo a la que seria la seva darrera etapa professional, i la més brillant. El rei d’Aragó partí el 1432 a la conquesta de Nàpols; com qui se’n va a comprar tabac i ja no torna, ell tampoc ho va fer. Als seus territoris deixà com a regent la seva dona i cosina germana, Maria de Castella. Una vegada conquerit el sud d’Itàlia, hi quedà fins que morí, el 1458, i establí una cort de vertader mecenes i príncep del renaixement.

El Magnànim encarregà a Sagrera la remodelació del Castell Nou, construït per la dinastia anterior -els Anjou-, i la capella palatina del qual, que fou pràcticament l’únic espai que quedà més o manco com abans, estava decorada amb frescos de Giotto, dels quals, per desgràcia, només han quedat uns pocs vestigis. El mallorquí demanà pedra de la seva terra -de Santanyí- per erigir l’espectacular Gran Sala, o Sala dels Barons, coronada per una claraboia estelada. Una darrera manifestació del seu geni, no gaire en la línia del nou gust renaixentista, fins al punt que l’humanista Pietro Summonte, si bé va reconèixer que era una “gran obra”, també l’anomenà “cosa catalana” -de la Corona d’Aragó-, ja que no encaixava amb el cànon inspirat en els clàssics.

Sagrera va morir a Nàpols el 1454. “Res sabem de la seva sepultura, que devia trobar-se en alguna església napolitana”, apunta Alomar, amb la qual cosa no va poder ser enterrat al racó que s’havia reservat a la Seu de Mallorca. “Moria”, conclou Palou, “ple d’enyorança de la seva terra i dels mallorquins que, una vegada més, repudiaven per incomprensió un dels més grans artistes nascuts a la Mediterrània”.

MAGATZEM DE GRA, FÀBRICA D’ARMES, SALÓ DE BALL, MUSEU DE BELLES ARTS I PARLAMENT

Ja el 1503, conta Gaspar Melchor de Jovellanos, la Llotja es feia servir com a magatzem de gra, la qual cosa va haver de prohibir Ferran el Catòlic. El maneig d’aquestes mercaderies hauria fet malbé les pintures amb què se n’havia decorat l’interior. Segons la historiadora de l’art Catalina Cantarellas, “un dels usos més problemàtics fou el que sofrí a finals del segle XVIII, en esdevenir alberg i fàbrica d’útils bèl·lics”, i quan les voltes foren foradades, explica Cantarellas. Dues escultures d’àngels de les façanes laterals varen desaparèixer després del 1813 i l’estàtua de sant Nicolau va ser robada el 1885.

Quan George Sand visità Mallorca l’hivern del 1838, va indicar que l’obra de Sagrera només servia “per a festes públiques”. L’editor Lluís Ripoll confirma que, “efectivament, en el carnaval del 1839, es donaren a la Llotja balls de màscares, encara que avui ens sembli una insensatesa”.

Una creixent preocupació pel patrimoni va fer possible que, el 1880, passàs a albergar el Museu Provincial de Belles Arts, fins que el 1961 nasqué el Museu de Mallorca. Al començament de l’autonomia, el 1983, va ser la primera seu del Parlament, i després sala d’exposicions. En l’actualitat pot ser visitada amb la corresponent reserva a la web del Govern.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF