Patrimoni cultural: castells
Misc 20/07/2019

Visita al castell de Montgrí: la conquesta pacífica de quatre parets

El va fer construir Jaume II, però va quedar inacabat. Imponent, només té els murs i les quatre torres. Cada any hi pugen 70.000 caminants

i
Daniel Romaní
4 min
La pujada al castell del Montgrí és una passejada tranquil·la amb vistes fabuloses.

Torroella de MontgríUn dels al·licients que té el castell de Montgrí és que s’hi ha d’arribar a peu per un bonic sender que serpenteja perquè el caminant guanyi alçada sense haver de bufar gaire, i que proporciona magnífiques vistes a la planassa on desemboca el Ter.

En Gerard Cruset hi puja una cinquantena de vegades l’any. Quan és per fer exercici acostuma a tardar 45 minuts pujar i baixar. “Però conec gent que ho fa amb la meitat de temps”, diu. Ell hi puja sobretot per fer de guia d’activitats relacionades amb el Museu de la Mediterrània, que dirigeix, però també per gaudir dels capvespres. “Amb amics, sopem alguna cosa lleugera al castell i baixem tot seguit. Les nits de lluna plena no ens cal portar lot; amb la llum de la lluna aquestes pedres grises s’il·luminen”, m’explica en Gerard. “I no et pensis que a la nit hi ha tranquil·litat total: ara a l’estiu hi ha força gent que puja per contemplar la posta de sol i baixar de fosc”. Avui tots dos triguem 45 minuts... només per a la pujada!: ens hem aturat en uns quants punts per conversar, gaudir de la vista i fer-ne fotos.

Un dels clímaxs de l’ascensió és l’arribada a un collet on hi ha una creu, des del qual es veu la badia de Roses i el cap de Creus, al lluny, i a poques passes l’ermita de Santa Caterina, preciosa, solitària. No em sorprèn que Víctor Català s’inspirés en aquesta ermita per escriure Solitud. “Quan descriu un aplec, és clarament l’aplec de Santa Caterina, que se celebra cada 25 de novembre. És una trobada molt esperada pels torroellencs”, subratlla en Gerard.

La pujada al castell del Montgrí és una passejada tranquil·la amb vistes fabuloses.

Som a mitja alçada i el paisatge ha guanyat protagonisme en detriment de Torroella de Montgrí, la capitaleta del Baix Empordà, pal de paller del Baix Ter, d’on hem sortit. De Torroella no veiem cap edifici de gran alçada. Esclar que a vol d’ocell tot queda aixafat, però abans de pujar ja m’he fixat que l’edifici més alt del municipi és el campanar de l’església. Un dia, quan acabi de visitar castells, m’agradaria entretenir-me a fer la llista dels pobles -les ciutats ja estan descartades- en què l’edifici de més alçada és el campanar. Crec que a Ullà, veí de Torroella, l’edifici més alt també és el campanar. Per això en aquestes terres des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, com cantava Lluís Llach.

Poc després del coll, al costat del camí hi veig una estaca. Em ve al cap la melodia de l’avi Siset. Quan en Gerard s’adona que hi clavo la mirada m’explica l’ús d’aquest pal de fusta: “Hi ha un comptador que suma el nombre de persones que pugen al castell; quasi tothom passa per aquí”, em diu. Hi passen unes 70.000 persones l’any. “En dies rúfols d’estiu han arribat a pujar-n’hi més d’un miler!”, remarca en Gerard.

I pensar que va arribar a fer-se un projecte de telefèric! Està molt bé suar per arribar a un castell i així fer-se una mica la idea de la dificultat que devia suposar conquerir-lo. Just abans d’arribar trobem una paret ben vertical. “Era la pedrera. Aquí esberlaven la pedra i en feien blocs grans per construir el castell”, m’explica, tot mostrant-me algunes marques que ho certifiquen. Si el fet d’haver de pujar a peu constitueix un primer element defensiu, la pedrera és el segon: sembla que formi part de la fortificació.

La pujada al castell del Montgrí és una passejada tranquil·la amb vistes fabuloses.

A poc més de 300 metres d’alçada per damunt del mar, conquerim finalment el castell. Vaig pujar al castell de Montgrí fa una pila d’anys, d’adolescent, però aleshores no es podia accedir dalt dels murs. Ara sí: hi ha una escala de cargol en una de les torres i es pot recórrer tot el perímetre. El castell està completament despullat. Més d’un deu haver tingut una decepció al veure que només té les quatre parets principals i quatre torres cilíndriques als costats. Tenia capitells a les finestres, però dos van ser robats fa uns anys (els altres dos són al Museu de la Mediterrània). El castell tan sols és vestit cada 11 de Setembre amb una enorme senyera, visible des de quilòmetres de distància. “Va ser fet construir pel rei Jaume II l’any 1294 per fer front al comtat d’Empúries. Però el conflicte entre la corona i aquest comtat va anar perdent força i el castell deixava de tenir sentit, per això va quedar inacabat: no ha estat destruït, sinó que va quedar a mig fer”, explica en Gerard. “Durant segles ha servit de refugi de pastors, que hi anaven a passar la nit o bé s’hi resguardaven amb els ramats, tot i que no té sostre. Bona part de les obres del castell eren pagades pels habitants de Torroella i altres poblacions properes. I, esclar, quan van aturar-se van respirar, no només perquè s’allunyava el conflicte bèl·lic, sinó també perquè deixaven de pagar”, m’explica en Gerard durant el descens. No puc evitar de tant en tant mirar enrere per contemplar la fortificació, que es va empetitint.

El castell és part del Montgrí (els seus carreus són de la pedra calcària que l’envolta). I el Montgrí mateix també és un gran castell. Fins i tot Josep Pla, quan parla del massís del Montgrí, diu que les roques d’aquesta costa “tenen merlets que punxen com agulles”. Sortosament, res no ha canviat en aquesta franja litoral “àrida, d’aspecte trist, d’escassa vegetació, despoblada” (Josep Pla, La Costa Brava, 1978). La muntanya i el mar hi continuen mantenint una relació íntima i apassionada. I el castell continua sense haver estat mai conquerit... per les armes.

Un element per orientar-se... fins i tot al Japó

S’explica que Josep Pla estava de viatge al Japó amb una colla d’amics. De sobte el conductor va parar el cotxe i va confessar que s’havia desorientat, no sabia cap on havien d’anar. Pla no es va amoïnar gens ni mica, va mirar a banda i banda de la vasta extensió que els voltava i va preguntar, impertèrrit: “Vejam, on és el castell de Montgrí?” El castell i el massís del Montgrí ha estat tradicionalment, i continua sent, un punt de referència tant per als qui són en terra ferma com per als navegants. És visible des de bona part de l’Empordà. Mirat des del nord, alguns hi veuen un bisbe estirat i d’altres una dona. En el primer cas, el castell és l’anell, i en el segon, els mugrons dels pits. Ah! I els peus estan en remull: són les Maures, les muntanyes amb què el massís del Montgrí abraça el mar.

stats