PalmaFa segles infinits que els éssers humans pensam i parlam sobre la nostra sexualitat. Però em crida l’atenció la manera com, per apropar-nos a una experiència complexa i plena de possibilitats, hem construït un discurs tan codificat que genera un centre heteronormatiu i uns marges foscos, cada vegada més poblats d’etiquetes diverses. Etiquetes per descriure tot allò que no participa de la festa heterosexual.
“Gai” és una de les etiquetes primerenques que es col·loca a la perifèria de l’heterosexualitat. Però l’homosexualitat no és una constant que puguem situar més enllà de la història. No és una categoria antropològica constant, a vegades reprimida, a vegades acceptada. És una etiqueta que s’ha construït per oposició a la norma heterosexual, una etiqueta que ha designat i continua designant experiències incommensurables. I si feim cas a Foucault, la normalitat mateixa, malgrat que es proclami natural, inevitable, inamovible, no és res més que una construcció històrica, amb data de caducitat.
Sigui com sigui, aquesta normalitat històrica genera perifèries que, de vegades, esdevenen rebels i comencen a ocupar el centre d’altres maneres. Aquest mes tan propici a vindicar drets, a vindicar la vida que escapa de les normes sexuals i identitàries establertes, potser és bon moment per interrogar la manera que tenim d’utilitzar les etiquetes, per llançar una pregunta essencial: com podem fer-les servir per ser un poc més lliures?
Entre l’autoafirmació silenciosa “soc gai” i l’acció política de dir-ho en veu alta, de fer-ho visible, hi ha tota una trama d’ambigüitats, d’acusacions, de dissidències. Hi ha qui diu que és una afirmació necessària, perquè afirma un dret, el reclama. Però al mateix temps hi ha qui sent l’etiquetatge com una gàbia, una trampa que et col·loca en un compartiment estret, farcit d’estereotips.
Qui sap si l’única manera de conquerir les etiquetes i fer que siguin eines al servei de la llibertat implica utilitzar-les d’una manera nòmada. Així doncs, es tractaria, com digué Michel Foucault, “d’obstinar-se a ser gais”, com un procés continu, nòmada, sense fi. Un poc a la manera de Beauvoir, no es “neix gai, s’arriba a ser-ho”. Més que acceptar-ho com una fatalitat o abanderar una essència fixa, crear certa manera de viure que habiti més a prop de la llibertat. Utilitzar la nostra sexualitat per inventar noves possibilitats de vida.
Paul B. Preciado té un text preciós, titulat “La bala”. Diu que l’homosexualitat és com un franctirador silenciós que pot posar una bala en el cor de qualsevol, en el moment més inesperat. Pels que tenen el coratge de mirar la ferida, la bala es pot convertir en una clau mestra que obri la porta d’un altre món. Però molta gent du la bala al pit i decideix viure mirant a una altra banda. Hi ha fins i tot qui paga amb la mort la ferida de la bala. Preciado diu que la gent que porta la bala cremant al pit somnia que escapa a un lloc estranger o a un planeta llunyà, on pugui viure sense vergonya, sense por, sense patiment, sense ferida. Un lloc sense centres ni perifèries. Sense els esquemes que arrosseguen la fatiga d’haver estat emprats tantes vegades com armes contra la diferència.
L’escrit de Preciado acaba amb unes paraules dirigides a la gent de la bala: “La vida és meravellosa, us esperam aquí, tots els caiguts, els amants de pit foradat. No estau sols”.
Jo afegiria que és necessari vindicar el mes de l’Orgull, és necessari desplaçar el centre i escampar la fosca de la perifèria. Fins que ja no faci falta escapar a un planeta llunyà. És necessari vindicar l’Orgull perquè el contrari de l’orgull és la vergonya, i és monstruós que et facin sentir vergonya de ser qui ets.
Hem de conquerir les etiquetes, convertir-les en refugi. Estimar la bala.
