Còmic

El compromís polític de Quino

La seva obra és patrimoni de tots els que pateixen opressió

"Soc un periodista que dibuixa". Així s'havia definit Quino alguna vegada, i és cert que és una expressió que s'ajusta completament a l'inabastable treball que va desenvolupar en el camp de l'humor gràfic polític, sobretot a partir de la fi de la seva gran creació, Mafalda, el 1973. Aquestes historietes es van dibuixar des del profund compromís polític d'un autor que va treballar en una situació convulsa a l'Argentina. Si els primers anys de Mafalda van coincidir amb el cop d'estat del 1966, la producció més obertament política de Quino és contemporània del Procés de Reorganització Nacional del general Videla, a partir de 1976. Es tracta d'un període en el qual no només va perfeccionar el seu dibuix, que ja era expressiu de mena, sinó que també va demostrar un gran domini sobre el llenguatge del còmic. Així, omplia les seves pàgines, moltes vegades sense paraules, de tot tipus de recursos narratius i de poderoses metàfores visuals que van consagrar-lo com un innovador en el seu camp i un referent per a les generacions futures.

Com passava amb Mafalda, aquestes obres van resultar completament universals. De fet, quan es van publicar a Espanya durant la Transició, en revistes com Hermano Lobo i Por favor, van encaixar a la perfecció en la situació política que travessava el país. Fins i tot abans de la mort de Franco, els espanyols van poder llegir vinyetes en què Quino carregava contra la censura, defensava el dret a la vaga o criticava els abusos del capital i l'autoritarisme en totes les seves formes, amb la intel·ligència de qui, al seu propi país, havia d'esquivar la censura amb argúcies. El seu retrat de l'individu anònim, a mercè del sistema, va reflectir la impotència i el desencís de tota una generació.

Sempre en defensa dels desfavorits i de la classe obrera, Quino va criticar el més descoratjador de la naturalesa humana i els excessos de la societat de consum amb un humor irònic, de vegades tenyit de negre, i amb certa tristesa. Un pessimisme una mica cínic, que només és possible en qui es preocupa encara prou pel futur com per enfadar-se per ell. Però Quino mai va caure en l'amargor, i sempre va conservar una càlida empatia i un humanisme compromès amb la pau, la llibertat i la democràcia, d'una manera decidida i concretada en una ideologia d'esquerres, cosa que convé recordar per no córrer el risc de buidar de contingut els seus símbols, que són ja patrimoni de tots els que pateixen opressió.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF