Crítica de música

El comiat d'una orquestra que trobarem a faltar

Gianandrea Noseda dirigeix l'Orquestra de Cadaqués a la 'Missa solemnis' de Beethoven

Orquestra de Cadaqués i Cor Estatal de Letònia

Palau de la Música. 11 de desembre

Fa uns dies, l’Orquestra de Cadaqués anunciava una aturada de les seves activitats. Una notícia trista, perquè la formació que dirigeix Gianandrea Noseda i que havia tingut en Neville Marriner un dels seus principals valedors sempre ha excel·lit en pràcticament tot el que ha fet. La seva salut és bona i el repertori prou ampli. Per tant, seria bo que els seus promotors –fets els recessos que calguin– es replantegin una nova etapa de l’orquestra, que dimecres s’acomiadava del Palau de la Música en un concert de la temporada BCN Clàssics. I ho va fer amb el seu titular (Noseda) i amb un programa de gran atractiu.

A la primera part, Martin Fröst va signar una versió de manual del Concert per a clarinet en la major KV 622 de Mozart. Fröst, a banda d’exhibir un virtuosisme insultant al servei de la peça, va saber trobar les complicitats enjogassades de l’obra, així com el lirisme just en fragments tan celebrats com l’adagio central. Els diferents registres de l’instrument solista van lluir sense problemes en una interpretació vibrant i alhora profunda de la partitura mozartiana. I l’orquestra va respondre, amb un Noseda amotllat de ple a l’estil del salzburguès.

A la segona part ens esperava la catedral simfonicocoral que és la Missa solemnis de Beethoven. Una obra excessiva, excèntrica, genial… i revestida de sentit en la interacció de la paraula i la música. Un compendi de la particular teologia del mestre de Bonn, que posa a prova orquestra, cor (incloses seccions trencasopranos) i els quatre solistes. Noseda va pitjar fort i va treure suc de l’orquestra i del cor. Però van fallar les costures, és a dir, els acabats. Potser va ser per manca d’assaig, però la interacció amb el molt notable Cor Estatal de Letònia no sempre va funcionar. I entre els quatre solistes (la soprano Ricarda Merbeth, la mezzo Olesya Petrova, el tenor Josep Bros i el baix Steven Humes) va faltar cohesió. Entre ells, però també entre ells i Noseda, fins al punt que ocasionalment algun solista semblava perdut en el marasme beethovenià. Llàstima.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF