Crítica de teatre
Cultura 17/09/2022

Una comèdia que tindrà un llarg (i merescut) recorregut

'La meravellosa família Hardwicke', un invent enginyós i divertit, ben greixat per David Selvas

2 min
Els personatges de 'La famosa família Hardwicke' amb les T de Teatre
  • La Villarroel
  • Fins al 30 d'octubre

Imaginin què passaria si arrenquem alguns dels personatges de L'oncle Vània, L’hort dels cirerers, Les tres germanes i La gavina d’Anton Txékhov de la melancòlica estepa russa i els fem viatjar cent anys més tard a una finca a la riba del Delaware, on floreixen els cirerers. Això és el que va fer Christopher Durang a Vanya and Sonia and Masha and Spike, guanyadora d’un premi Tony el 2013, i que ens arriba sota un títol menys explícit en una reeixida posada en escena de David Selvas.

En el llarg viatge en el temps i l’espai, els caràcters del gran dramaturg rus, tot i conservar els seus noms (Vània, Sònia, Masha, Nina), han canviat fins a convertir-se en prototipus d’una divertida comèdia americana amb un Vània de tendències homosexuals, una Sònia depressiva i iracunda, una Masha que és una histèrica actriu de cinema que s’arrossega darrere d’un playboy de pa sucat amb oli (Spike) i amb l’afegit d’una minyona argentina esotèrica molt encertadament anomenada Cassandra. Qui conegui l’obra de Txékhov trobarà algunes picades d’ullet textuals molt ben situades, així com algunes situacions calcades i uns paral·lelismes intel·ligents. Però el conjunt és independent dels seus orígens i es desenvolupa amb formes –i sobretot amb diàlegs picats– de comèdia, allunyades de qualsevol subtext o dels soliloquis amb els quals el dramaturg rus aflorava el fons dels personatges. A Durang, la provatura li ha sortit tan enginyosa i divertida com volia, igual com divertida resulta la proposta de David Selvas, que ho ha posat tot de la seva part per fer funcionar els gags i el retrat de cadascun dels personatges.

Una bona interpretació en la qual, a parer meu, destaca el ben cuinat histrionisme de la Sònia de Carme Pla, la còmica entremaliadura de la Cassandra de Lide Uranga i el posat afable del Vània d’Albert Ribalta. És molt possible que el monòleg final del seu Vània volgués emular el de l’alter ego de Txékhov (el metge rural Astrov), i és possible que allà a les Amèriques assolís l’objectiu, però aquí no va més enllà de la queixa d’un avi desconnectat. Respecte a l’espai escènic, no s’entén el perquè d’una absurda escala que fins i tot pot privar part de la visió a alguns espectadors. En qualsevol cas, una comèdia a la qual li espera un llarg, exitós i merescut recorregut.

stats